Una dona abandonada i profundament turmentada

Manel Haro / @manelhc

Alba Editorial ha reeditat tres novel·les de Caroline Blackwood (Londres, 1931-Nova York, 1996), periodista i escriptora de talent, filla d’un pare aristòcrata i d’una mare hereva de l’empresa de cerveses Guinness. Era una ànima rebel, un esperit bohemi i lliure que va allunyar-se de les imposicions familiars i socials, moltes vegades envoltada de cert escàndol. Als vint-i-un anys va marxar a París amb el pintor Lucian Freud, amb qui es casaria i a qui després deixaria amb el cor trencat. Més tard va ser esposa del pianista i compositor Israel Citkowitz i, després, del poeta Robert Lowell, qui l’animaria a dedicar-se a la literatura.

La hijastra (publicada al castellà amb traducció d’Íñigo F. Lomana) està protagonitzada per una dona de poc més de trenta anys, a qui el seu marit ha abandonat. Ell ho ha fet de forma molt calculada: ha marxat a viure a França i allà ha començat una relació amb una noia més jove, deixant J. (del nom de la protagonista només en coneixem la seva inicial) en un luxós apartament de Manhattan. Ella viu amb la seva filla Sally Ann, però també amb la filla que ell va tenir en un matrimoni anterior, Renata, i és la presència d’aquesta adolescent el que fa que J. visqui de forma tempestuosa. No és que la noia provoqui gaires maldecaps a la protagonista, però és el record viu i constant de la traïció que ha patit: ell (Arnold) l’ha deixada en un magnífic apartament amb la condició no escrita però evident d’encarregar-se de Renata mentre ell fa la seva vida a París.

És per això que J. se sent com en una mena de presó, sense poder gaudir de les seves comoditats, i escrivint cartes a una destinatària imaginària que mai envia per desfogar-se del seu feble estat emocional. Ella sent la necessitat de tractar malament Renata perquè és l’única manera que té de venjar-se del seu marit, però això tampoc no la consola perquè sap que, al cap i a la fi, ell no s’assabenta de res. Les paraules de J. són molt dures: «[Renata] era tan tímida i vulnerable, i feia la impressió d’estar tan irreparablement trencada per dintre, que et convidava a ser cruel amb ella. Els trastorns que patia eren tan embullats que no trigaves a despertar i, encara que detesto haver de reconèixer-ho, t’entraven unes ganes terribles de fer-li encara més mal.»

L’ambient a l’apartament és opressiu: la filla petita plora massa sovint; Renata es tanca a l’habitació i no surt mai excepte per fer pastissos que només menja ella; i la noia que viu amb la família, Monique, una jove francesa enviada per Arnold per ajudar J. i per aprendre anglès, se sent desanimada perquè la seva vida a Nova York no és el que s’esperava i sent el pes del caràcter complicat de J. La protagonista se sent sola i traïda, i només l’estimula la ràbia que sent cap al seu marit, cap a Renata i cap a Monique. En el fons, aquesta ràbia és la seva única distracció, això i mirar per la finestra llargues estones.

La hijastra és una novel·la breu, estructurada per un seguit de cartes, cadascuna de les quals és un pas més en l’autodestrucció d’aquesta protagonista que busca la manera d’alleugerir el seu dolor, tot i que de forma equivocada. La prosa de Blackwood és dura, però atrapa. Les descripcions que J. fa de la seva situació és pròpia d’una llengua absolutament verinosa, però fins i tot entre aquest verí el lector percebrà que en el cor de la protagonista encara hi queda una mica de generositat, especialment quan descobreixi que les coses no són del tot com ella es pensava. Una gran novel·la.