Les servituds de la maternitat

A 'La filla fosca', d'Elena Ferrante, una dona que se sent alliberada de les seves filles s'enfrontarà a pensaments sobre la maternitat i la llibertat
la hija oscura elena ferrante

Júlia Costa / @liujatasco


Quan un autor o autora aconsegueix que una obra seva tingui molt èxit i ressò es genera, de forma comprensible, una gran curiositat lectora per conèixer altres llibres seus, anteriors o posteriors. Això és un risc perquè, en molts casos, allò que ens va colpir va ser el més rellevant i reeixit i repetir èxits de gruix no resulta gens senzill. En el cas d’Elena Ferrante la tetralogia de les «Dues amigues» ha tingut un pes molt gran, amb l’afegitó de la sèrie de televisió, i d’altres llibres seus, més breus, poden decebre si les expectatives resulten excessives.

La novel·la La filla fosca es va publicar per primera vegada el 2006, en català la va editar Navona el 2017 (amb traducció d’Anna Carreras) i en castellà Lumen, el 2018 (amb traducció d’Edgardo Dobrye). L’estrena de la pel·lícula, amb un repartiment de categoria, encapçalat per Olivia Colman, nominada a l’Oscar, n’ha propiciat la reedició. Amb les actrius passa una mica el mateix, tot allò que fa Colman, actualment, genera expectació. Malgrat això la pel·lícula ha estat poc temps a la pantalla gran, segurament pel compromís amb Netflix.

La versió en cinema, que no conec, crec que és força fidel al llibre, amb matisos i alguns detalls molt significatius, com ara el canvi de lloc on passen els fets, entre d’altres. Elena Ferrante és avui una escriptora encara misteriosa, molt llegida, expliquen que va donar el vist-i-plau a la versió en cinema, tot i que via correu electrònic. Al llibre la protagonista ens explica les seves dèries, els seus fantasmes i les seves contradiccions. Moltes de les constants que trobem a la resta dels llibres de Ferrante hi són presents, a la novel·la, fins i tot el nom d’Elena, o una mena de relació d’amor i odi amb el llenguatge napolità.

 

La hija oscura Olivia Colman

Olivia Colman a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.

 

La protagonista, una dona madura però encara atractiva, amb dues filles adultes, independitzades, estiueja, sola, en una platja, i es dedica a observar una dona més jove, que té una nena petita, amb la qual s’identifica i que li desvetlla un estrany interès. La jove té una família extensa, sorollosa, que pertany a aquesta plebs present en altres llibres de l’autora. La nena petita perd una nina que esdevé una mena de símbol, hi ha molta simbologia, evident i no tant, al llibre.

Llibre i pel·lícula s’han promocionat a l’entorn de les servituds de la maternitat, un tema que no és gens nou ni tan original com pot semblar, al capdavall la Nora de Casa de nines ja va abandonar els fills per cercar el seu lloc al món. De fet és aquest un llibre sobre la família, tema ancestral i universal, i la crítica sobre la situació de la dona en el present queda una mica aigualida en el cas d’una professional que tindria recursos per fer-ho seguir tot de forma relativament còmoda.

Jo crec que als llibres de Ferrante els arguments són relativament rellevants, el que més ens atrau és la seva prosa, detallista i cuidada, l’explicació de les contradiccions d’aquestes dones de ficció -les protagonistes importants sempre són dones- i la constatació de la incoherència de moltes de les seves seguretats, una incoherència amb la qual ens podem identificar en algun moment. Això atorga als seus textos un gruix afegit encara que en aquest cas, com en d’altres, més enllà de la seva famosa tetralogia, estiguem davant d’una obra menor però, també, d’un text lent i precís, amb un desenllaç que a la pel·lícula es resol amb més ambigüitat.

La filla fosca és un bon llibre que ens encara amb les febleses dels nostres afectes de tot tipus, amb mancances que volem justificar perquè nosaltres tampoc vam ser, potser, de petits, tan feliços com caldria. Estimem com podem i ens deixen i en algun moment hem d’admetre que la maternitat o l’amor romàntic no són ben bé allò que pensàvem, tot i que la literatura, el cinema o la família pròpia ja ens havien advertit sobre el tema.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Eloy Moreno Diferente

    El més normal és ser diferent

    L'escriptor Eloy Moreno narra a ‘Diferente’ una història de superació, esperança i dol alhora que reivindica la diversitat entre les persones.
  • El sacrifici d'Ifigènia

    Ifigenia a Àulida

    La tragèdia d'Eurípides se centra en el sacrifici d’Ifigenia, quan el seu pare, Agamèmnon, lidera les tropes que han d’arribar a Troia, a la recerca d’Helena.
  • el matarife sandor marai

    L’origen de la violència

    A 'El matarife', l'escriptor hongarès Sándor Márai mostra com un nen innocent esdevé un criminal d'adult després de combatre en la Primera Guerra Mundial.
  • Un cor de neu Anna Manso

    Refer el que s’ha trencat

    A 'Un cor de neu', l'escriptora Anna Manso retrata la relació entre una mare i un fill que s'han distanciat per uns fets dolorosos del passat.