El Liceu presenta aquest mes d’abril un projecte artístic de substància: una trilogia Da Ponte completa dirigida per dos autèntics mestres de les seves disciplines, Mark Minkowski a la batuta i Ivan Alexander a l’escena. Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte es representen en dies consecutius, un fet excepcional en un teatre com el Liceu, en el qual no és habitual veure produccions d’òperes diferents en un mateix marc temporal. I si afegim el fet que presentar tres òperes amb dramatúrgia, escena, equip musical i intèrprets successivament és esgotador, tant per als equips musicals com de producció es fa absolutament imprescindible comptar amb experts que sàpiguen unir tants fils diferents en un conjunt que ha acabat tenint fortes llums i també ombres.
Els punts forts: la proposta de Minkowski i Alexander és binària, en el sentit que música i escena estan preparades i mesurades amb partitura i concepte per davant, desenvolupades una al costat de l’altra i amb nombrosos clímaxs treballadíssims, tant de conjunt com individuals. Per exemple, el «Come Scoglio» del Così, amb una soprano que s’apropa a l’abisme, queda al marge i abans que l’escena acabi en desgràcia, és rescatada. La construcció del clímax a l’abisme, creant nous espais amb uns elements mínims d’atrezzo, però amb una direcció d’actors formidable i amb una força expressiva sublim converteixen el clímax de l’ària, tant musical com teatral, en una font de plaer sensorial i intel·lectual.
Són nombrosos els moments en els quals aquesta conjunció musical i cerebral s’uneixen. Per exemple, quan els directors decideixen crear una metanarrativa aliena a les òperes però on les idees queden vinculades al text mitjançant la música. Que Cherubino de Le nozze aparegui cantant «Deh, vieni alla finestra», una canzonetta vinculada a les arts seductores de Don Giovanni, n’és un exemple. Voler vincular la passió desenfrenada del jove amb la consciència de la perversió de l’adult no és mala idea, i ofereix una profunditat que en altres contexts no es faria tant evident.
‘Le nozze di Figaro’ (© Mats Bäcker).
Representar les tres òperes una rere l’altra permet precisament gaudir d’aquests detalls en viu, en un temps reduït i tenir la memòria més fresca per recordar fragments, idees i nocions que ens transporten d’una òpera a la precedent i posterior. També ho veiem amb Despina cantant «Notte e giorno faticar» del Leporello, qui acabarà sent la mà dreta de Don Alfonso a Così.
Els moments metanarratius no es limiten només als arguments de les òperes. S’hi troba per exemple en els intèrprets reposant fora del teatrí que serveix de punt escènic central en les tres òperes, en un ensurt escenificat a Così o en el catàleg de Don Giovanni tatuat a la pell (Leporello com a recordatori constant de les victòries amoroses d’un altre, quina forma de servitud més extravagant!).
Un altre punt fort és l’ús variable, versàtil i plenament conscient dels diferents elements que constitueixen el teatrí, que pot passar de representar literalment l’escena en la qual es troben (per exemple, un teixit que simbolitza la lluna si l’escena és nocturna) a un palau (que potser recorda més a una Aida de Verdi que a la il·lustració vienesa), un jardí amb columnes o uns espais infinits de tromp l’oeil que podrien recordar Anselm Kiefer. I és que el teatrí pot passar de teatrí a llit, caravana, habitació amb tant sols desplaçar, estendre o fer caure diferents teles. Que l’espai no es faci avorrit en tantes hores i escenes d’òpera és testimoni de la meravellosa feina realitzada pels seus creadors.
‘Così fan tutte’ (© Mats Bäcker).
L’ús de la il·luminació és excel·lent, caracteritzant no només cada espai, sinó també l’estat emocional dels personatges, la proximitat a un clímax o també amb efectes especials puntuals (el «metge» de Così). El vestuari també és exquisit. Altres llums: diverses veus fabuloses al sector femení, d’entre qui destaquem pel seu enorme carisma escènic, lluny d’estridències però sempre efectiu, puresa de timbre, perfecta entonació i capacitat de seduir i emocionar amb una naturalitat fora de sèrie, la mezzosoprano Lea Desandre. Tant en «Voi che sapete» com «Non so piú cosa son, cosa faccio» capturar l’essència del personatge amb una veu no especialment gran però ben projectada i amb un cant elegant, suau i sensual.
Molt notable també Angela Brower com a Susanna i Dorabella: el seu és un cant refinat, virtuós i timbrat, que sempre és present i entregat, tant com a solista a Le nozze com acompanyant altres veus en els nombrosos duets de Così. Tampoc disposa d’una veu gran, però suficient per un personatge mozartià o rossinià. Atenta també a les indicacions musicals i escèniques, va superar amb un somriure un entrebanc provocat per un error tècnic de l’escenografia (una cortina no va caure a Così) i en cap moment va trencar el personatge. Una de les avantatges de treballar amb un discurs constantment metalingüístic és que la naturalitat és una constant.
‘Don Giovanni’ (© Mats Bäcker).
També una bona Zerlina i Marcellina va ser Alix Le Saux, amb una veu ben modulada i de timbre discret però ben caracteritzada i capaç d’interpretar tant la pobra dona de Le nozze com la jove enamoradissa de Don Giovanni. De timbre discret però amb una veu lleugera i de coloratura precisa hi trobem Julien Henric com a Don Ottavio (i també com a Ferrando de Così a la nit d’estrena). Capaç de cantar legato i atacar directament totes les notes de les seves endiablades àries, en algun moment hagués resultat interessant trobar un cant menys terrenal, més eteri. En qualsevol cas, una bona veu. Alex Rosen va resultar un esfereïdor Commendatore a l’escena de la mort de Don Giovanni però menys convincent com a Masetto.
A l’apartat masculí hi podem trobar algunes de les ombres més fortes, tant Alexandre Duhamel com Robert Gleadow són barítons d’innegable presència escènica, entregats, però de veus menys constant (en el cas del primer) o de cant ortodox (en el cas del segon) del que seria desitjable. Duhamel va desaparèixer per exemple a Soave sia il vento de Così i Gleadow no va poder fer una lectura del «Catalogo» de Don Giovanni gaire interessant. Ana-Maria Labin també es va mostrar irregular, amb una Comtessa d’inici dubitatiu (un «Porgi Amor» gairebé inaudible) i va resultar més convincent com a Fiordiligi, tot i que no va ser capaç tampoc de convèncer a les seves àries de Così. Sí que va resultar meravellosa en el seu duet amb Brower «Ah, che tutta in un momento.»
Molts instants doncs a recordar d’aquesta trilogia Da Ponte d’autor. Potser les veus no han resultat prou satisfactòries (ni en qualitat ni volum) per poder omplir el Liceu, on s’han pogut sentir prèviament veus molt interessants en els nombrosos rols mozartians, però prenent aquestes representacions com una oportunitat per gaudir de les inacabables idees de Minkowski i Alexander, dels bons moments vocals que hi ha, i de l’etern magisteri de Mozart, se’n poden treure lliçons per a tota la vida.
