‘El olor de la papaya verde’, retrat d’un drama familiar

A la pel·lícula de 1993 d'Anh Hung Tran una noia provinent de la zona rural arriba a la ciutat per fer de minyona en una casa on les coses no van bé
El olor de la papaya verde

Júlia Costa / @liujatasco


La pel·lícula El olor de la papaya verde (1993) es considera vietnamita i el seu director, Anh Hung Tran ho és, així com els principals actors i actrius, entre els quals l’esposa del director. Tot i amb això la pel·lícula es va filmar a França, una gran part de l’equip tècnic és francès i tant el director com una part de l’equip actoral han estudiat i viscut a França. Per això, tot i l’interès d’Anh Hung Tran per reflectir elements culturals del seu país, hi ha molta influència francesa en el conjunt i, crec, una gran part de la visió occidental a l’entorn d’orient. I també, potser, un desig subliminal que occident tingui una determinada visió d’orient.

La pel·lícula va tenir una molt bona acollida i va ser nominada als Oscars, a banda de rebre un guardó a Cannes. Amb el pas del temps no ha perdut el seu encís i fins i tot hi trobem noves lectures a l’entorn, per exemple, de la situació de la dona, una situació no gaire diferent de la de les dones occidentals de fa unes quantes dècades. Explica l’arribada d’una nena de deu anys a la ciutat, a fer de minyoneta, des de la zona rural d’on prové. La pel·lícula té dues parts diferenciades, a la segona han passat deu anys, la nena és una noia i potser aquesta segona part no té del tot la força de la primera ni produeix la mateixa fascinació.

 

El olor de la papaya verde 2

 

La casa on va a parar la nena conté el seu propi drama familiar: una àvia que viu reclosa, resant, des de la mort del marit; un pare de família que no fa res més que tocar un instrument i que, de tant en tant, fuig amb els diners guanyats per la seva dona amb un petit negoci de merceria; els tres fills del matrimoni, el més petit dels quals es dedicarà a destorbar la minyoneta i fer-li bromes pesades mentre els altres dos, com el pare, fan poca cosa; l’ombra d’una nena morta en una de les absències del pare, d’una malaltia, i que tindria la mateixa edat que Mui, la minyoneta; i una criada més gran, la persona més viva i positiva del conjunt, que ensenyarà a la noieta a cuinar i a netejar.

La segona part ens mostra una nova situació, el fill gran s’ha casat, el pare i l’àvia han mort i els problemes econòmics fan que la mare, envellida i trista, enviï la minyona a treballar a casa d’un pianista jove i ric amb el qual, al capdavall, establirà una relació sentimental i que la introduirà al món de la cultura convencional. La mare estima la minyona, la identifica amb la filla perduda, li sap greu que el seu fill no l’hagi triat per esposa.

Com en d’altres produccions orientals les emocions i les penes s’expressen poc, hi ha pocs diàlegs i molta música, que alterna amb els sons de la natura, ocells, grills, pluja… El nou cinema d’aquells països, però, ja ens situa en un context més actual, tot  canvia i tot s’intercanvia, en aquesta globalització d’avui. No hi ha referències a la guerra ni al colonialisme, llevat del so d’algunes inquietants sirenes, de tant en tant. La pel·lícula és, més aviat, com un llarg poema visual, amb imatges extraordinàries, petits moments que són com símptomes del que s’amaga a l’interior dels personatges, tot plegat en l’interior d’una llar singular, petita i laberíntica, amb un pati i un hort minúscul.

 

El olor de la papaya verde 3

 

Hi podem trobar un munt de simbolismes però cada vegada tinc menys interès per les interpretacions, en qualsevol producció artística, i més pels sentiments que em provoca de forma espontània. Durant unes quantes dècades era habitual cercar tres peus al gat, amb el cinema que anava més enllà d’explicar una història convencional.

Anh Hung Tran és un director molt interessant, amb històries molt diferents i que, de fet, es va donar a conèixer amb aquesta pel·lícula, que incideix de ple en la situació de la dona i, de fet, les dones tenen molta més rellevància que els homes aquí. Tot i que entenc que la intenció no era incidir en el tema de la guerra i la colonització tampoc no és estrany que a la gent de les nostres generacions, per a les quals aquella guerra va representar tantes coses, els sobti l’absència de referències.

El olor de la papaya verde és d’aquelles pel·lícules a les quals sempre pots trobar noves lectures però, sobretot, és un goig per als sentits i provoca, més enllà de la història i els seus personatges, una mena de sensació de pau espiritual difícil d’explicar.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES