‘Sandman’, un univers fantàstic de somnis i malsons

Manel Haro / @manelhc

Sandman ha esdevingut una de les sèries de Netflix més comentades. Està basada en un conegut còmic de Neil Gaiman, escriptor britànic que és una de les màximes autoritats de la literatura fantàstica. Això implica que la valoració que es fa de la sèrie pot estar condicionada -segurament és així- pel fet d’haver llegit, o no, aquests llibres. En el meu cas, no ho he fet, per tant, em vaig endinsar en aquest univers de Gaiman sense cap referència prèvia. Només després d’haver-la vist, vaig voler llegir opinions de qui sí coneixia la seva base literària.

Sembla que hi ha alguns diàlegs literals dels còmics, però també que alguns personatges són força diferents, segurament a causa de la dificultat d’adaptar aquest món i les seves criatures al cinema. En qualsevol cas, la sèrie ha agradat força, en general, tot i que a mi no m’ha fet el pes. No dubto que el món de Gaiman, el de Sandman, és interessant, té algunes històries molt engrescadores (sobretot les que apareixen als capítols cinc i sis) i alguns personatges estan molt ben pensats, però la història en sí no m’ha atrapat gaire.

És difícil fer una sinopsi de la sèrie: el protagonista és Morfeo, el Rei del Somni, responsable de crear els somnis i els malsons de tota la humanitat. Per error, és segrestat per un home que volia recuperar el seu fill mort, i durant els llargs anys que Morfeo perd la llibertat, el seu regnat és pràcticament arrasat. Quan la recupera, ha de reconstruir tot el que s’ha desfet i fer tornar les criatures que es van escapar pel món real. Per aconseguir-ho, això sí, necessita els seus poders, unes peces que li van ser robades i sense les quals no pot tornar a aixecar el seu regnat.

En aquesta recerca, s’enfronta a desafiaments diversos i a personatges perillosos, però la manera com es resolen aquests conflictes és massa simple, la tensió és mínima. Segurament, això en un còmic funciona bé, perquè hi juguen altres elements, però en una sèrie cal una mica més de complexitat encara que el producte s’allunyi massa del seu referent literari. A més, el protagonista, Morfeo, interpretat per Tom Sturridge, m’ha semblat insuportable. Potser ja és així al còmic, però a mi les seves anades i vingudes i el seu mal humor m’han acabat avorrint.

Aquest univers dona per fer reflexions una mica més profundes sobre l’ésser humà i les seves febleses, al cap i a la fi hi ha personatges com el Desig i la Mort. Aquestes qüestions sembla que ja apareixen al còmic, però a la sèrie tot és massa evident i fàcil, no dona gaire marge perquè l’espectador pugui fer les seves pròpies reflexions. Almenys aquesta ha estat la meva sensació. Per cert, Netflix ha regalat un onzè capítol extra als seguidors, amb dues molt bones històries (tot i que la de l’escriptor també es resol de forma massa simple, pel meu gust).