Bach en gamma de grisos

Albert Mena / @jakoblenz

Deu anys fa que Benjamin Alard presenta la integral del tutto Bach per a teclat, una dècada que l’ha permès créixer com artista i desenvolupar la seva relació amb la música del compositor alemany. La nit d’ahir no va ser, segons Mercedes Conde (directora artística adjunta del Palau de la Música), la fi de la relació entre Alard i el Palau, i augurem nous instants de plaer per venir. Desgraciadament, però, aquesta cita va tendir a mostrar un artista que, als seus 37 anys, està experimentant una fase de transformació i una recerca de noves sonoritats que el van allunyar de la claredat o el rigor bachià que acostumem a escoltar.

Per posar-ne algun exemple, si escoltem alguna de les seves gravacions de fa uns anys, ens trobem amb un Alard que mostrava una naturalesa capritxosa a l’hora d’escollir tempi, però sempre amb una òptica que construïa la música com una narració concreta, guiant l’oient per un cúmul de textures, afectes i melodies clarament diferenciades però construïdes dins d’un tot. Per altra banda, ahir ens vam trobar un músic més fosc, igualment subjectiu però més percutiu i amb tendència a mantenir nivells de volum constants i poc variats. La voluntat capritxosa hi segueix sent, també pels tempi i especialment per la hiperfragmentació i hiperindexació d’algunes pauses, massa brusques, sonores i que distreien del curs musical.

No tota la vetllada va sonar igual de fosca, en algunes obres (com en el preludi de la BWV 874) hi predominaven la velocitat i el virtuosisme, mentre que en d’altres (com en el Contrapunt IX, BWV 1080) tornava a recuperar la seva sensibilitat original per la línia i la melodia. En general podem dir que la primera part va estar força farcida d’instants de capritx, de vigor i d’hiperfragmentació; recordem que Bach va escriure el Clave ben temperat com a eina pedagògica i exercicis musicals i, lluny d’això, Alard va enriquir-les en la seva cerca de potencial expressiu, però les va allunyar del seu esperit original.

La sessió va millorar en la seva segona part, s’hi va detectar més coherència narrativa, atenció a les melodies i menys ruptura estilística interna. Tot i així, nombrosos van ser també els exemples en els quals prioritzava més l’estètica al contingut, reduint moltes de les formes a elements decoratius, sacrificant rigor contrapuntístic i dramàtic per fer un barroc un pèl més gèlid i fosc, més rotund i sonor, però essencialment menys musical.