Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Aguamala. Cuatro días de lluvia en la ciudad de Nápoles a la espera de un suceso extraordinario (Acantilado, amb traducció al castellà de José Moreno) és la crònica fictícia d’una inundació en aquesta ciutat del sud d’Itàlia. El seu autor, Nicola Pugliese (1944-2012), no va voler que aquesta obra, publicada originalment el 1977, es reedités fins que ell morís, encara que va tenir molt èxit. És una novel·la coral on es narra una pluja incessant a Nàpols que provoca l’esfondrament d’edificis i carrers, així com l’aparició de fenòmens estranys, com veus fantasmagòriques o la presència d’unes estranyes nines.
Aguamala comença amb el personatge de Carlo Andreolli treballant a la redacció d’un diari. Després de la seva jornada, se’n va a casa inquiet. El seu desassossec no es correspon exactament amb el comunicat meteorològic, però la constància de la pluja només aconsegueix intranquil·litzar-lo més. El 23 d’octubre és el primer dia de pluja. Aquesta comença a les tres del matí i les primeres incidències comencen a reportar-se a les set: s’ha produït un esvoranc en una carretera on hi ha gent atrapada. Intenten rescatar-la, però la pluja no s’atura.
Nicola Pugliese.
Al segon dia, aquests problemes s’agreugen. Els serveis d’emergències no donen l’abast i les clavegueres són incapaces d’empassar tanta aigua. La ciutat es converteix en un caos de tal magnitud que canvia la perspectiva de les coses per part dels ciutadans, que perden la fe en què la vida després d’allò torni a ser igual. Carlo Andreolli recorda que la vida no és un somni, encara que tots volen que aquesta tempesta sigui en realitat un malson. A més d’Andreolli, apareixen personatges com el de Luisa Sorrentino, una jove desitjosa de fugir de la llar familiar i de viure la vida per no restar condemnada a veure com el seu cos, la seva joventut i els seus desitjos es marceixen.
Es tracta d’una història asfixiant. El narrador no específica l’any en què situa els fets, però esmenta una visita del president nord-americà Gerald Ford al país, i aquest va ocupar aquest càrrec entre 1974 i 1977, per la qual cosa va haver d’ubicar-la en aquest període. Per la forma en què està escrita i la sobreabundància d’accions aparentment ornamentals, l’obra es fa densa amb freqüència i és difícil de pair. El lector només manté la fe en un final extraordinari, com diu el subtítol, per tal d’evitar una lectura infructuosa.
A Aguamala, la pluja serveix com a pretext i eix al voltant del qual giren les existències que el narrador desenvolupa i que tracten temes com el sentit de la vida, l’amor, el tedi vital… Fa un retrat veraç de com les relacions humanes i conjugals es dilueixen a la monotonia. També parla sobre com el temps passa inexorable, la joventut desapareix i arriba la vellesa. Aquesta novel·la de Pugliese representa literalment i metafòricament la dita «després de la tempesta ve la calma», perquè malgrat tota la destrucció, els ciutadans tenen l’esperança que la pluja cessarà, el sol sortirà i la vida continuarà.
