‘El regreso de las golondrinas’, la pols i la Xina heterodoxa

Júlia Costa / @liujatasco

El regreso de las golondrinas és un bonic títol amb molt de ganxo però resulta que l’original es «Retorn a la pols.» Hi ha molta ambigüitat i simbolisme en aquesta història aparentment realista i no tan diferent, pel que fa a l’escenari, al d’alguns dels nostres pobles hispànics durant la primera meitat i escaig del segle passat. Tot passa a l’actualitat, en una Xina amb moltes realitats i amb un discurs oficial tan ranci que ha propiciat que, en aquell país, i després de l’èxit de l’estrena, la pel·lícula i els comentaris sobre ella desapareguessin del mapa.

Crec que no desvetllo cap misteri si esbosso l’argument, un argument que es pot trobar a tot arreu, hores d’ara. Menys a la Xina, suposo. Una noia amb algunes deficiències, rebutjada i maltractada per la família que se la vol treure de sobre, es casa en un matrimoni concertat, més aviat arreglat amb un xicot que també s’ha fet gran sense parella i ha estat explotat pel seu germà, cosa que passava amb els germans petits de les cases de pagès modestes, en un passat no tan remot. La parella s’avindrà i s’estimarà, treballarà de sol a sol per tirar endavant una agricultura modesta i feixuga, amb l’ajuda d’un ruc. Criaran gallines, hauran de deixar una casa abandonada que cal enderrocar perquè el govern vol modernitzar el país a fons, i se’n faran una de tova.

La pel·lícula dura una mica més de dues hores, té moments molt bonics, lligats al pas del temps enmig de la natura i a les virtuts en decadència del món rural. L’home, un tros de pa, de tant en tant amolla consideracions filosòfiques sobre el valor de la terra, de l’agricultura, de la vida, en definitiva. Malauradament, i malgrat el comunisme, la població funciona amb cacics o alguna cosa semblant i el pobre pagès té la desgràcia d’haver de donar sang, a canvi de res, al ric del poble, tota una metàfora del vampirisme explotador. És impossible no enamorar-se d’aquest pagès, ecologista sense saber-ho, que paga tot el que queda a deure, que no para de treballar i que tracta la dona amb un afecte admirable.

L’amenaça és la modernitat, el sud, on molta gent emigra, els blocs de pisos que sorgeixen a prop i que s’ofereixen a bon preu. El final és ambigu i queda molt poc explicat, per tal d’aclarir-me he mirat per la xarxa i he vist que no era pas jo que no l’hagués entès. No sé si tot plegat té a veure amb la possible censura o és una decisió del director i guionista, Li Ruijun, un jove cineasta que caldrà seguir amb cura. La noia és una actriu molt coneguda i valorada al seu país, Hai Ging, que aquí surt sense maquillatge i que treballa de forma admirable. I l’esforçat pagès de destí incert, Wu Renlin, no és un actor professional, sembla que es dedica a l’agricultura. Suposo que és un tema cultural però malgrat la química entre la parella el contacte físic és inexistent, al menys per als paràmetres nostrats. L’equip de filmació es va traslladar al nord del país, a Gansu, d’on és el director, per filmar en escenaris reals.

En el rerefons de la narració hi ha temàtiques diferents, com ara el final d’una època i d’unes formes de vida en extinció progressiva, una temàtica que, amb formes diverses sembla ressorgir en els darrers anys, a diferents indrets. El regreso de las golondrinas és una pel·lícula destinada a agradar a una gran majoria i a emocionar, sense fer volar coloms i sense violències que no fan falta, potser amb algun excés estètic i discursiu, tot i que hi ha poc diàleg, a l’entorn de les virtuts perdudes de la vida tradicional.