Aquesta pel·lícula, Empieza el baile, es troba disponible a Filmin. La directora és Marina Seresesky, una de tantes excel·lents directores del present, poc coneguda encara entre nosaltres. És autora també del guió, un guió que grinyola en alguns moments tot i que les magnífiques interpretacions dels tres actors principals fan creïble allò més inversemblant i aconsegueixen fer minvar l’excés sentimental d’algunes situacions.
Els actors són Darío Grandinetti, per qui tinc devoció des que era jovenet i lluïa una envejable cabellera i que tant pot ser dolentíssim com entranyable. Els altres dos soó Mercedes Morán i Jorge Marrale, molt apreciats al seu país, amb una llarga trajectòria en teatre i cinema. Marrale va guanyar algun premi d’interpretació amb el seu paper. La pel·lícula, a més, compta amb la virtut, avui en recessió, de durar poc més d’una hora i mitja.
La història no és excessivament original i beu en moltes fons. El personatge de Grandinetti, Carlos, és un argentí ben situat a Espanya, des de fa temps, i viu a Madrid amb la seva dona, interpretada per Pastora Vega, parella actual de l’actor, i una filla. En el passat va ser ballarí de tango i un amic el truca per dir-li que la seva parella d’aleshores s’ha suïcidat. La dona mostra una mica de gelosia retrospectiva i té la mosca al nas, però el senyor se’n va cap a l’Argentina, per al funeral.
La morta no ha mort i ella i l’amic convencen Carlos per fer un llarg viatge cap a l’Argentina profunda, per tal de conèixer un fill que van tenir en comú, tot i que el pare de la criatura no en sabia res. La història es converteix en una road movie plena d’anècdotes diverses i situacions que de tant en tant freguen la inversemblança, així com de confidències entre els personatges que es veuen venir i acaba amb un final parcialment obert. L’humor negre i esquitxos de tendresa eficaç compensen mancances i obvietats i una de les virtuts més remarcables és aquest viatge per una Argentina de pobles modestos, paisatges immensos i personatges pintorescos, ancorats en una mena de temps estrany i llunyà. Uns escenaris en els quals el cinema argentí excel·leix sovint a l’hora de reflectir-los en el cinema.
Al principi de la pel·lícula, quan Carlos retroba els seus amics i els diu que a Espanya hi ha crisi, aquests es foten d’ell. Fa alguns anys vaig sentir, en una botiga del Raval, com un paquistanès i una noia argentina feien bromes semblants sobre el que era una crisi aquí en comparació amb els seus països. Tot plegat suposo que compta a l’hora de valorar aquesta pel·lícula ni que sigui deixant de banda alguns aspectes, entre els quals el surrealisme del guió que en ocasions frega el ridícul, ni que sigui de passada. En tot cas, al capdavall, hi ha al darrere un tema universal, el pas del temps, que es manifesta en l’envelliment, el desarrelament, les oportunitats perdudes i la nostàlgia inevitable.
