Categories: CLÀSSICA Òpera

Un ‘Eugene Onegin’ sense geni

Desencisadora vetllada inaugural al Liceu, farcida de celebritats, amb una proposta de l'òpera de Txaikovski amb més ombres que llums


Albert Mena / @jakoblenz


Era un càlid vespre de setembre i a les 19:15 la cua d’espectadors que esperaven per entrar al Liceu arribava al carrer Hospital. Un munt de famosos del món de la cultura o el culte a la personalitat es van congregar per beure-hi cava. Hi eren J.A. Bayona i Antonia Dell’Atte, joves concursants d’Eufòria i intèrprets de Com si fos ahir. La direcció va inaugurar aquesta edició anual que busca posicionar el Liceu dins l’escena cool, culta i popular de Catalunya.

Desafortunadament, el plat fort de la vetllada, l’òpera, no va ser gaire memorable. La posada en escena de Christof Loy recorda, en la seva aparent simplicitat, a l’obra del pintor danès Hammershøi: parets monocromàtiques, escassos accents de color i ús de la llum per delimitar espais emocionals. Els personatges transiten els dos espais de l’òpera (una habitació/menjador i una sala blanca) amb lleugeríssims canvis d’atrezzo (una taula, diverses taules, cap taula) i una il·luminació no gaire rica ni imaginativa representa el pas del temps, de dia a nit. Una escenografia sense gaires secrets que, diuen, fa destacar la interpretació dels protagonistes, justificant l’estètica minimalista de Loy com una exploració dels aspectes més teatrals del text.

En aquest cas, però, veiem més histrionisme escènic i eurotrash que no pas gaire contingut innovador: Onegin pateix síndrome d’estrès posttraumàtic després del suïcidi innecessari del seu amic Lenski. Queda atrapat dins seu, mentre el món evoluciona. També ho fa la jove Tatiana, qui tot i continuar enamorada d’Onegin (un amor de joventut!) prioritza el seu benestar socioeconòmic a satisfer el seu amor.

 

 

En ambdós rols, i molt entregats pel que fa a escena, vam tenir Svetlana Aksenova com a Tatiana i Audun Iversen com el Don Joan. En el terreny vocal disten, però, de ser solvents. La nit de l’estrena Akseno va sonar dubitativa, d’escàs volum en els registres baix i mig, sonora en aguts i fortes però sense estabilitat. La veu, lleugerament afectada d’un vibratto excessiu, va estar lluny de representar la jove Tatiana i la seva interpretació tampoc va afavorir la creació del personatge. Iversen, per la seva banda, va pecar d’una lectura força plana, de matisos inexistents i pocs instants de lluïment. Representar l’ascens i caiguda del personatge és un treball psicològic considerable, però no la vam sentir en l’aspecte musical.

Elena Zilio com a Filipevna va aportar el nivell tècnic vocal d’etapes anteriors del gènere, als seus 82 anys encara distingint-se per damunt de veus joves que s’esperen pletòriques però acaben desencisant. També bonica la veu d’Alexey Neklyudov com a Lenski, de cant més ortodox que altres figures populars (Beczala per exemple) però amb tendència a desaparèixer en volum quan canta amb el seu rival Iversen. Les seves àries les va aprofitar, però, per lluir-se, i ho va fer amb ganes. Dignes les Olga i Larina de Victoria Karkacheva i Liliana Nikiteanu.

Força prescindible el doble rol Gremin i Zaretski de Sam Carl, i especial bona menció a Mikeldi Atxalandabaso pel seu Triquet carismàtic i grotescament disfressat de pallasso i Josep Ramón Oliver com a Capità. Finalment, l’orquestra del Liceu no va demostrar gaires canvis respecte a les temporades anteriors, amb bons violins, algunes fuites en els vents, a vegades insuficient tractament de volums i timbres. Potser on va brillar més va ser a l’escena tercera, on la direcció de Josep Pons va prendre especial interès i atenció a la construcció.

L’inici va ser deslluït, l’escena final de Tatiana i Onegin no va tenir gens d’interès, i els cors del teatre no aportaven gaire. I és una llàstima, perquè la cascada de melodies de Txaikovski no sembla que vagi a assecar-se mai. Però bé, no són bons temps per la lírica, com a mínim que no s’aturi la cascada de cava.

Veure comentaris

  • Vaig veure aquesta posada en escena a primers d'any a Oslo, em va semblar veure una peli dels germans Marx, però sense gràcia.
    Entrades i sortides, gent corrent sense solta, "saltimbanquis", decorats ridículs,..
    Em va fastiguejar tant que ni recordo si em van agradar els cantants.
    En fi, que em toca aquest divendres al Liceu.
    Donaré una segona oportunitat s una de les operes que he vist mes cops en directe i en video.
    Suposo que tornaré a sortir fastiguejat, o no...

    • Albert Mena diu:

      Molt d'acord, en principi voldria creure que el volum de les veus està relacionat amb els nervis de la première. Però la posada en escena segur que no millora, ja que les idees que sustenten aquest "minimalisme" no son gaire interessants i per tant l'experiència es fa menys intensa.

Articles recents

  • CINE
  • Oest

‘Fins a la fi del món’, el western de Viggo Mortensen

La pel·lícula és protagonitzada per una parella que veu trencada la seva estabilitat quan ell…

10 hores enrere
  • Fantàstica / Ciència-ficció
  • LLIBRES

Atac nocturn des del fons del mar

A 'La pell freda', d'Albert Sánchez Piñol, els dos únics habitants d'una illa remota han…

1 dia enrere
  • ENTREVISTES
  • Escriptors

Pilar de los Hielos: «La mentida pot ser necessària per fer el bé»

L'autora publica 'La casa de les mentides', tres històries que proposen amb humor diverses mirades…

2 dies enrere
  • ENTREVISTES
  • Músics

Giacomo Sagripanti: «Volem que el públic visqui com mai la màgia de ‘La cenerentola’»

El mestre italià, director musical de l'Òpera Estatal de Tbilisi, arriba al Liceu per dirigir…

3 dies enrere
  • LLIBRES
  • Poesia

Un desig per sortir de la foscor i per caure-hi de nou

'Si la vida sabés l'amor meu' recull la poesia de l'italià Sandro Penna, una veu…

4 dies enrere
  • LLIBRES

Florir cap a dins

La novel·la de Leticia G. Domínguez 'Papá nos quiere' relata el trauma de la protagonista…

6 dies enrere