Amb interès generacional i tafaneria indefugible m’he mirat els quatre capítols de la sèrie de Filmin sobre Terenci Moix. No m’ha fet el pes, en general, més aviat m’ha decebut. Té moments interessants, testimonis que mereixen una sèrie pròpia, com Enric Majó, tot un senyor, actor de categoria, pintor, culte i intel·ligent, que ha fet molt bé en recordar la seva mala i llarga experiència amb Moix, després d’un perllongat silenci i de la intenció del personatge de fer-li la punyeta i convertir-lo en el dolent de la pel·lícula. La majoria d’entrevistats parlen, sembla, amb molta franquesa i un cert estrany humor subliminal. Diuen que Maruja Torres no va voler participar, ella sabrà per què.
En algun lloc he llegit que Terenci escrivia malament el castellà i molt millor el català. Segons testimonis de l’època els llibres en català els hi va refer de dalt a baix algun catedràtic de culte, d’aquells mandarins del moment que remenaven les cireres. En aquella època escrivien bé, en català, quatre gats de les passades generacions, per raons òbvies. La literatura és una gran absent d’una sèrie que incideix més en les llums i ombres del personatge, deixant-lo fora del context social i polític i deixant de banda el pes de tanta gent que l’acomboiava, per amistat, però també per interès, com es va posar de manifest en el moment de la ruptura amb Majó.
No sé com la gent més jove que jo, que no va viure en aquells anys, pot entendre res del rerefons de la narració, més enllà del fet que Moix sembla un ximplet estrany, de poca volada intel·lectual, fins i tot. De Terenci Moix m’he quedat amb frases que no surten al documental i que recordo, de quan sortia sovint per la tele, com ara que quan podia li agradava ajudar i col·locar els amics perquè així es neutralitzaven les enveges, si tothom sucava. Molts personatges de l’època devien les seves oportunitats a Moix, després cadascú va fer, o no fer, el seu camí.
Moix té molta literatura dolenta, per fer calaix, però també coses bones i interessants, i a la televisió de l’època va aplegar molta gent de la seva colla, que era nombrosa i s’anava incrementant de forma diversa. En alguna ocasió li vaig sentir comentar coses divertides, com ara que en algun moment havia dit que tenia una carrera universitària, per quedar bé, però que no en tenia cap. En aquell moment la cultureta potenciava el món elitista universitari, de la mateixa manera que al documental, i no solament allà, es magnifiquen coses com el Bocaccio, talment fossin l’única llum a la foscor de la cultura catalana en general i barcelonina en particular.
De personatges extravagants, al món de la cultura hi ha hagut sempre a dojo, alguns s’han magnificat i les seves extravagàncies han semblat genialitats. Pels nostres verals no sol passar, això, o passa en comptades ocasions. Mirant, tot i que es veuen de passada, els tecs que feia Moix, es poden identificar els personatges que l’envoltaven, alguns ja traspassats, per desgràcia. També havia sentit sovint comentar, per exemple a Lara pare, l’afició d’aquest editor a les despeses passades de rosca i la seva habilitat per refer-se i sobreviure. Una relliscada vital va ser aquesta parella jove, l’inefable Pablito, molt allunyada del que podia haver estat un Majó de vint anys, per exemple i a qui tampoc va tractar gaire bé, al capdavall.
La meva mare, com tantes senyores grans, cosa que també comenta a la sèrie la gran Colita, li tenia afecte. Els feia gràcia, a les senyores, perquè semblava que se’ls dirigís de forma directa i perquè li agradava recordar el cinema que elles recordaven, en converses informals i en col·leccionables com els de La Vanguardia. No surt al documental, però Moix havia treballat de jovenet a l’empresa Harry Walker, tot i que jo hi vaig entrar quan ja no hi era. Allà m’hi va fer entrar un veí de l’escala, de l’edat dels meus pares, aquest senyor va anar en una ocasió a buscar un dels darrers llibres de Moix, per Sant Jordi, quan li va dir el cognom l’escriptor el va reconèixer de seguida, el va abraçar emocionat i l’home va estar molt content. Els famosos no sempre actuen així amb els vells coneguts, la veritat.
No va ser un militant gai compromès, però va contribuir a normalitzar el tema i treure-li dramatisme filosòfic. Quan el VIH va començar a fer estralls, amb aquell estrany humor seu, va plànyer la situació, i va admetre que primer es fotia del virus dient allò de «val més la SIDA que tenir-la pansida.» Mentre la cultureta oficial, literària i musical, es va ficar molt amb aquells que van començar en català i es van passar a l’indret fosc, ell i alguns altres van quedar au-dessus de la melée, que diuen.
La sèrie dona una imatge estranya, incompleta, pel meu gust, del personatge. No és una biografia, és clar, no cal que ho sigui, però Moix, el seu temps i el seu entorn, crec que propiciaven material per a molt més. Moltes coses ja les sabíem, per exemple, la seva força excèntrica família d’origen, considerant l’època. Molts testimonis mereixien més espai i més atenció i més presentació, ja que ha plogut molt des de la seva mort. Terenci Moix és un més dels personatges d’un temps i d’un país que encara no s’ha explicat gaire bé. Però això potser passa sempre, de forma inevitable. No el vaig conèixer en persona, però en aquells anys sempre trobaves algú que el coneixia, a ell i a tants altres dels qui, a poc a poc, anaven conformant una mena de mitologia nostrada, heterodoxa, que ara crec que va de baixa.
Terenci Moix va ser un gran venedor, d’ell mateix i dels seus coneguts i saludats. Recordo amb quin afany tafaner vam comprar-nos El sexe dels àngels esperant entrar a fons en els secrets i misèries de la intel·lectualitat catalana, per trobar-nos amb poca cosa. No ha estat l’únic en prendre’ns el pèl amb una promoció enganyosa, fa alguns anys reia en llegir un comentari sobre la novel·la d’un autor actual que porta per títol Se sabrà tot, fent referència a les interioritats d’un diari molt conegut, quan després, en llegir-la, no se sap res.
Malgrat les limitacions de la sèrie, i admetent la meva subjectivitat quan els mitjans incideixen en el meu imaginari juvenil, val més enciam que gana. A El dia que va morir Marilyn Moix fa referència als qui tenien uns vint anys quan va morir l’actriu. El dia que va morir Terenci, ai, jo ja en tenia seixanta. Vaig tenir molt de temps mitificat tot aquell món, però resulta que, com fèiem la colla de la parròquia del barri, de vegades fins i tot acabaven la festa cantant allò tan bonic de Ningú no comprèn ningú, amb lletra de Jaume Picas, un altre gran oblidat.
