És irònic que avui siga jo qui pregunte. Tenim amb nosaltres un dels professors més influents de la meua promoció: Oriol Farrés i Juste. Nascut a Sabadell el 1980, és professor agregat del Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ara viu a Molins de Rei, casat i amb tres fills. Especialitzat en filosofia política, ha traduït obres de Rawls i Arendt al català. També ha publicat un llibre a Edicions Enoanda, Escrits republicans (2022). Avui en dia es centra en la retòrica i la figura de Maquiavel.
Què et sembla si comencem amb alguna cosa senzilleta? Per què vivim? Per què i per a què som ací?
Bona manera de començar. Una pregunta senzilla així com per trencar el gel. Accepte el repte. Doncs probablement no ho sabem i segurament no ho sabrem mai. És a dir, suposem que som aquí per accident. No hi ha, per tant, a priori, un sentit ni un manual d’instruccions, ni un objectiu, ni un DAFO que ens precedeixi. Per tant, d’alguna manera com deien els vells existencialistes, no sé si s’ho acabaven de creure, però en tot cas es van fer farts de dir-ho, davant d’aquest absurd, davant d’una cosa que aparentment no té cap sentit, tot això ens deuria convidar a buscar-lo nosaltres el sentit.
Certament, ens juguem l’existència a cada instant…
Segurament això és més fàcil de dir que de fer, perquè quan ens posem seriosos en aquesta pregunta, la pregunta fa que tota resposta que puguem donar es quede curta. No ho sé, em ve al cap allò de quan Plató cita Eurípides en el Gòrgies: «qui sap si viure és morir o morir és viure?»; i Sòcrates continua: i nosaltres en realitat som morts. Qui sap si la vida és un impuls a continuar i a deixar-se portar automàticament? Potser realment tampoc estem mai del tot vius, potser el que seria interessant és poder aprendre a viure.
Algú sap què és la vida i quin sentit té?
Hi ha gent que busca sentit a la vida a través de la política: amb les seves esperances, les seves il·lusions, les seves utopies… També hi ha qui diu que el sentit de la vida és l’art, com llegíem a classe, a El naixement de la tragèdia; o sigui, que l’art és el que justifica l’existència. Per tant, aquesta pregunta té tantes respostes com formes de vida, no? Per seguir amb Plató, és interessant el que diu Sòcrates a l’Apologia, que una vida sense examen no mereix ser viscuda. Bé, hi ha moltes maneres de fer aquest examen sobre la pròpia vida. I no sé, ja que el mitjà en el qual estem es diu llegir.cat, llegir podria ser una forma de vida. Algú que es dediqués a ser un lector, això podria omplir-lo. Algú que, per dir-ho així, tingués gravada a la pell la «L» de lector. I al mateix temps també a través de la lectura s’examinés a si mateix.
Però de què serveix preguntar, si no hi ha respostes? Ningú sap qui som, d’on venim ni on anem.
És interessant, jo celebre que existeixin aquests espais en els quals ens puguem encara fer aquestes preguntes i que tinguin algun sentit per a nosaltres. Encara que segurament la resposta definitiva no la coneixerem mai. Tot i així, diria que -bé, em sembla que estic una mica massa platònic- hi ha una cosa cap al final de la República de Plató que és interessant: després de tota aquella discussió sobre la justícia i on a Sòcrates li diuen que tot el que està proposant políticament és un disbarat i és impossible de dur a terme, ell diu alguna cosa així com: «Bé, doncs hem estat una estona parlant de la justícia. Per tant, això ja no ens ho poden traure.» És interessant trobar aquests espais on ens poguem fer aquesta mena de preguntes, on puguem d’alguna manera posar-nos a prova. I en això la filosofia té un paper important, però no només la filosofia, sinó totes les disciplines artístiques tenen el seu pes específic en aquesta recerca, perquè la vida és això, una recerca.
I, de moment, què has trobat?
Suposo que, com tothom, he trobat algunes coses. Per exemple, he trobat mestres. Ara recordo que quan estava preparant el concurs per a Professor Agregat, llegia l’Ètica d’Aristòtil, i m’imaginava que era un alumne seu, i que l’estava escoltant, o que era un lector i l’estava llegint, però que ell m’ensenyava. També he trobat amics, amb els quals no estic mai d’acord en totes les coses, i per tant això fa que els vulgui continuar veient i parlar amb ells, i discutir amb ells. He trobat una família que m’acull cada dia, com a pare i com a marit, i fins i tot en moments de molta eufòria, em sembla que fins i tot m’he trobat a mi mateix, però de seguida desapareixo.
Has trobat mestres, familia i amics. La vida té els seus companys de viatge, però també els seus enemics. Qui són els enemics de la vida?
Els enemics de la vida! Això em fa pensar en la crisi europea explicada a La Défaite de l’Occident d’Emmanuel Todd, on es descriu la situació geopolítica mundial i l’enquistament a Ucraïna amb la guerra. L’enemic de la vida és la mort, la guerra, l’assassinat. Alguns polítics europeus volen reinstaurar el servei militar obligatori i estan, d’alguna manera, creant un estat d’opinió a favor de continuar guerres absurdes, obsessionant-se amb armar-se. Les guerres, totes elles, són absurdes, i aquí hi ha un enemic clar de la vida. I també és un enemic de la vida l’odi, el racisme… Per mi, aquests són els veritables enemics de la vida. La vida és una celebració de la diferència, el debat i la dialèctica. Aquells que veuen enemics a tot arreu i volen liquidar-los són, sens dubte, els primers enemics de la vida.
Deia Julio Anguita: «Malditas sean las guerras y los canallas que las hacen.»
Sí, això em recorda les grans manifestacions contra la guerra a l’Iraq, que pels de la meva edat van ser també, per dir-ho així, una manera de conèixer el que eren manifestacions massives de protesta. Estàvem en contra de la unilateralitat, de la guerra preventiva dels Estats Units contra l’Iraq, amb el pretext d’unes armes de destrucció massiva que no van aparèixer mai. També és veritat que aquelles manifestacions no van aturar la guerra, però sí que van tenir conseqüències.
Certament, no van ser neutres.
No. I si pogués comentar la frase, això ens porta a la cosa filosòfica sobre la guerra, el problema de la guerra justa. Michael Walzer té un llibre sobre això, que curiosament es va publicar en aquell context, o no tan curiosament. I és la qüestió del ius ad bellum, el dret a la guerra, i la pregunta de si és possible que existeixin guerres justes. Normalment s’ha dit que una guerra defensiva és una guerra justa. I després hi ha el ius in bello, el dret en la guerra. La guerra tampoc es pot fer de qualsevol manera; la guerra és una institució, això ens porta al tema de les institucions. Hi ha unes regles també, unes expectatives, uns senyals. És a dir, és una institució. Potser una institució destituent, molt destructiva, però no deixa de ser una institució. La guerra no té res de natural, una guerra és una institució humana. Destructiva, però és una institució humana.
És interessant això de les institucions. Hi ha unes regles, unes expectatives i unes senyals… tot és institució? La vida és somni?
A vegades la vida també pot ser un malson. Depèn. En tot cas, és veritat que aquest tema de les institucions, des d’un punt de vista filosòfic, i especialment en filosofia política, pot ser molt interessant. A vegades, per explicar això, recordo una vegada que vaig sentir un nen petit genial dir: «Quins animals més estranys que són els humans, que es vesteixen amb roba, viuen en cases, i construeixen ciutats…» Certament, hi ha molt d’instituït, molt de construït. La vida humana no seria res sense tot un marc institucional que d’alguna manera la reglamenta. Això passa, evidentment, per les institucions de l’Estat, que ja anomenem així, però també per institucions com el mercat, la família, la propietat i fins i tot l’individu. L’individu pot ser una microinstitució.
Curiosa idea.
Aquesta idea la trec d’un filòsof jove, professor d’un Institut de la Sagarra, crec, en Daniel Sánchez Saunell, que en la seva tesi doctoral, Contra l’atomisme: fonaments d’una solidaritat republicana, deia que, efectivament, els individus també són institucions. Els egipcis o els grecs no veien individus com en veiem (quan els veiem) nosaltres. Per tant, si algú vol llegir què és un individu des d’un punt de vista institucional, la seva construcció històrica, com s’inventa la idea, com es fa aquest invent, pot llegir Sobre la llibertat de John Stuart Mill.
Això vol dir que les institucions també ens modelen a nosaltres com a individus?
Si. Actualment tenim unes regles i unes expectatives. És el tema de Mill: que cadascú en la seva vida pot fer el que vulgui sempre que no faci mal als altres. O sigui, un individu també és un senyal social i implica també unes regles. Passa amb totes les institucions. Aquest tema de les institucions cada vegada m’interessa més. Hi ha llibres acadèmics com Rediscovering Institutions de James G. March i Johan P. Olsen, o, per exemple, Homo Ludens de Johan Huizinga…
Me’ls apunto.
La qüestió important és aquesta: en la vida humana hi ha molt d’instituït. Segurament, en l’últim segle, pel que fa a la filosofia, ens hem especialitzat en la destitució, en la crítica. No donem les coses per naturals o evidents, no donem per descomptat les nostres evidències quotidianes. Però aquesta mirada crítica destituent hauria de poder proporcionar també una certa cura per preservar les institucions que realment valguin la pena, perquè són fràgils i cal tenir-ne cura.
Entenc.
Aquí és on entra la qüestió del republicanisme. Segurament unes institucions perfectes no existiran mai. Però la nostra tradició de filosofia política, concretament la tradició republicana, ens proporciona exemples i textos que ens ensenyen alguna cosa que potser val la pena recuperar i adaptar. Les institucions perfectes no existiran, però hem d’intentar construir les millors institucions possibles. I aquí és on el republicanisme entra en joc. Per no parlar de la qüestió institucional que, si s’han llegit els discursos sobre la primera dècada de Titus Livi de Maquiavel, està perfectament assenyalada: ordes, modes i lleis; això és, institucions.
Què és el més intel·ligent que es pot fer en aquesta vida?
Pensar. Si la cosa va d’intel·ligència, el que cal és pensar. I això vol dir, sobretot, extituir-se. He parlat d’institucions però també hi pot haver extitucions. Fer com feien Sòcrates i Kierkegaard, per exemple, i molts altres. Sòcrates contra poetes, sacerdots i sofistes; Kierkegaard contra l’església danesa i la intel·lectualitat orgànica de la Dannelse. Solitaris o acompanyats, es van distanciar de les institucions establertes, de la formació instituïda, per buscar un sentit a l’existència més enllà de la mera repetició. També ells són mestres intel·ligents i ens instrueixen.
