Sensacional i breu capbussada al món emocional del genial compositor Arnold Schönberg, conegut per ser un dels pioners de la música dodecafònica i l’atonalitat, de la mà d’Acantilado i amb traducció de Roberto Bravo. En aquest Diario de Berlín, parla Schönberg de la seva experiència directa amb el món musical, cultural i artístic de l’època, sense endolcir paraules. Per exemple, es mostra crític amb actituds que no li semblen justes o adequades. D’un propietari d’una editorial diu que li «va arribar una carta en què em feia tota mena de retrets, em sembla estúpid i injust.»
També es mostra generós a l’hora de reconèixer el talent musical dels altres: «estic segur que Webern arribarà a ser un compositor extraordinari.» Comparteix com vol que el percebin els seus contemporanis: «no en tinc prou amb el simple respecte, [ell] només veu en mi un altre representant de la modernitat, una torxa més…» Es mostra agraït amb l’atenció que li fan les estrelles del seu temps: «[Busoni] va venir a veure’m i es va mostrar entusiasmat. Me’n vaig alegrar molt.» I opina sobre el fet que un compositor no podia guanyar-se la vida només fent música i havia d’assumir altres tasques: «se’m va ocórrer que [en la conferència] podria parlar de Mahler. Vaig decidir acceptar immediatament.»
El format diari, construït a partir de petites anotacions, comentaris i reflexions, fa transitar l’experiència de Schönberg amb dinamisme, mostrant amb espurnes les connexions que s’establien en la rica i convulsa vida cultural de l’època. El diari, iniciat el gener de 1912, acaba el 1915 amb un posicionament carregat de valors, clara mostra del tarannà genuí del compositor: «els meus èxits es convertiran en el millor testimoni de gratitud… ara, enmig de la guerra.»
Kandinski, Kokoschka, Zelinski, Berg… moltíssimes figures de l’època apareixen mencionats de diverses maneres, en contextos diversos, parlant de les dinàmiques creatives i polítiques del moment, la construcció de narratives, la lluita contra un entorn que es va desfent a poc a poc, i que donarà lloc a la nova creació: no debades es menciona, pràcticament al final del diari, l’inici de la composició d’una de les obres mestres de Schönberg, Pierrot Lunaire. Tota una delícia.
Acompanyen al diari un text sobre l’òpera Von heute auf morgen, on Schönberg declara que el seu objectiu a l’hora de compondre la peça és «despertar consciències» (un comentari que en la seva època sonava molt modern), i també l’Homenaje a Schönberg del seu deixeble Josef Rufer, que servirà de contrast als textos anteriors donant base teòrica, fonamentada i crítica a la creació schönbergiana.
Són múltiples els temes que presenta, com els conflictes que el compositor va haver de solucionar a l’hora d’interpretar la música de Bach, l’estat del dodecafonisme en algunes de les obres compostes després de l’exili, als Estats Units, o un breu repàs sobre les obres més significatives del compositor. Per sota de tot es respira l’entusiasme de Rufer envers un personatge polièdric i genial de la creació musical del segle XX. Acantilado continua fent una feina imprescindible per establir una narrativa al voltant d’ell, després de la publicació també del llibre de Charles Rosen Schoenberg.
