Pedro Lemebel (Santiago, 1952-2015) va ser un escriptor xilè compromès amb les minories, activista contra l’opressió de la dictadura de Pinochet, cronista i artista de performances. Va retratar les misèries de la dictadura i va mostrar les formes de vida que tiraven endavant als marges d’aquella societat opressora i plena de desigualtats: la dels pobres, els homosexuals o els comunistes. Lemebel va fer dels drets LGTBI una qüestió política i va treballar, a través de les seves cròniques, per establir un relat col·lectiu diferent de la història oficial del seu país.
Lemebel és autor de diversos llibres de cròniques i assajos, però Tengo miedo torero (Editorial Las Afueras) va ser la seva única novel·la, on es veuen alguns dels temes i motius que van vertebrar el seu camp d’acció. L’eix central és la relació entre un homosexual adult, sense gaires recursos, i un jove universitari, membre de l’organització guerrillera xilena Front Patriòtic Manuel Rodríguez, d’idiologia revolucionària i d’esquerres, en l’època de l’atemptat contra Pinochet, el setembre del 1986.
La novel·la no ens diu si aquest jove -de nom Carlos- també és homosexual i entendre la naturalesa d’aquesta relació és una de les claus de la història. Carlos demana a l’adult (un home efeminat que ha llogat una casa mig en ruïnes i que rep el nom de la Loca del Frente) si el pot ajudar a guardar unes caixes, a més de deixar-los un espai a la casa per estudiar amb els seus companys universitaris, amb l’excusa que l’habitatge és un lloc tranquil. La Loca del Frente hi accedeix, es manté al marge de les reunions d’aquests joves i ni tan sols gossa preguntar què hi ha dintre d’aquestes coixes o per què es reuneixen exactament.
Pedro Lemebel.
Però la Loca del Frente no és gens ingenu, s’ho imagina tot i deixa que Carlos vagi entrant en la seva vida mentre se sent cada vegada més enamorat del jove. El Carlos, per la seva banda, no mostra cap senyal de correspondre aquest amor, però sí que sembla sentir una gran estima cap al seu amfitrió. Mentrestant, les tensions al carrer entre les forces de Pinochet i l’esquerra revolucionària van creixent. Lemebel fa del dictador i la seva esposa dos personatges més de la novel·la. L’autor els retrata de forma una mica esperpèntica, passats tots dos de voltes, especialment Pinochet, que sembla que ja repapieja.
Tengo miedo torero mostra la transformació de la Loca del Frente. Passa de ser un homosexual marginal en un barri pobre, sense horitzons concrets, a ser part d’una revolució que en el fons comença en ell mateix. No és només la revolta contra la dictadura, és la sublevació contra un sistema que l’ha marginat. La novel·la explica l’alliberament i l’empoderament d’aquest personatge que va ser maltractat i abusat pel seu pare quan era jove, que va haver d’exercir la prostitució i que ara sobreviu brodant teixits per a clientes, algunes d’elles dones benestants properes a Pinochet.
La Loca del Frente fa de les circumstàncies que l’envolten un relat a la seva mida. Dona corda a Carlos perquè necessita estimar, encara que sigui només un amor platònic, s’implica en la seva lluita, tot i que de forma aparentment passiva, però les seves accions comencen a ser també polítiques, com el fet de trencar amb una de les seves clientes, perquè és la dona d’un militar. La Loca del Frente sap molt bé què fa, fins i tot quan s’aprofita de ser considerada una persona marginal per fer un favor a Carlos (i a la revolució).
Tengo miedo torero va ser un èxit a Xile, quan es va publicar el 2001, i també va fer que Pedro Lemebel fos més conegut a escala internacional. Se’n va fer una pel·lícula, dirigida per Rodrigo Sepúlveda. La novel·la té diversos atractius, és una molt bona obra literària, retrat d’una època crucial en la història de Llatinoamèrica i una reivindicació de les vides marginalitzades. A més, Lemebel ofereix un bon desplegament de recursos narratius i lèxics que enriqueixen una colpidora història d’amor i de violència.
