‘Un matrimoni de Boston’, dues dones afligides amb la llengua ben esmolada

La comèdia de David Mamet, dirigida per Josep Maria Mestres, evoca a La Villarroel la turmentosa relació entre dues dones que s'estimen
Emma VIlarasau i Marta Marco
Emma VIlarasau i Marta Marco.

MANEL HARO

Un matrimoni de Boston, l’obra de David Mamet, torna a ser un èxit, dues dècades després de la seva estrena al Teatre Lliure. Aquesta vegada ha aterrat a La Villarroel, sala que té penjat el cartell d’entrades esgotades per a les pròximes setmanes. Potser en aquesta resposta del públic incideix l’efecte nostàlgia d’aquells que ja la van gaudir en el seu moment, amb Anna Lizaran i Emma Vilarasau sobre l’escenari; la solvència de l’autor del text, David Mamet, i del director, Josep Maria Mestres; o simplement perquè el tàndem d’aquesta reposició, Vilarasau i Marta Marco, és potent per atraure nous espectadors.

En una escenografia mínima de Paco Azorín, sense gairebé attrezzo, apareixen només tres actrius, però són dues les que sobretot porten el pes de l’obra. Això implica que durant gairebé dues hores el text ha de ser prou incisiu per mantenir el públic ben atent. A La Villarroel, Vilarasau i Marco són parella, tot i que mantenen el seu amor de forma soterrada, al capdavall, són dones i viuen una època (finals del segle XIX) que no permet aquesta mena de romanços. Una d’elles (Vilarasau) explica a la seva estimada que ha començat una relació amb un home casat i que aquest li paga una mensualitat que permetrà que totes dues visquin folgadament.

 

Un matrimoni de Boston

 

Malauradament, Marco ha arribat per dir-li que s’ha enamorat d’una noia més jove i li demana que les deixi tenir una estona d’intimitat a casa seva. A partir d’aquí es desenvolupa el diàleg entre les dues protagonistes amb l’aparició de tant en tant de la serventa de Vilarasau (que interpreta Emma Arquillué). Aquest personatge és clau, perquè permet mostrar realment la personalitat de les dues protagonistes: afligides, desbocades, plenes de prejudicis, classistes, amb una llengua enverinada.

El to d’aquesta comèdia és exagerat (penso que deliberadament exagerat), de manera que tenim personatges que es caricaturitzen ells mateixos. Aquests excessos ajuden a dotar de certa vitalitat un text que no sempre és enginyós, a vegades l’obra s’encalla i només recupera l’ocurrència quan apareix la serventa per ser objecte de les crítiques dels altres dos personatges. Així i tot, Un matrimoni de Boston va millorant quan ens apropem al desenllaç, gràcies també a la bona tasca de les tres actrius. No és una comèdia d’aquelles que et fan riure tota l’estona, però té moments realment divertits i el somriure no s’arriba a esvair del tot en cap moment.

Categories
ComèdiaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES