‘The Bear’, una sèrie més de bufet lliure que de gurmet

MANEL HARO

Confesso que m’ha costat déu i ajut arribar fins al final de la sèrie The Bear, disponible a Disney Plus, i l’única raó de la meva perseverança ha estat la curiositat de veure si en algun capítol la cosa canviava i em començava a seduir una mica. Al capdavall, la sèrie ha rebut premis destacats com els Emmy i els Globus d’Or. Es parlava de fenomen quan la vaig començar a veure, fa una eternitat, i no acabo d’entendre el motiu, a mi se m’ha fet llarga i pesada.

Tot passa en una cuina. El protagonista és Carmen Berzatto (Jeremy Allen White), un xef d’èxit que deixa el restaurant on treballa, un dels millors del món, per agafar les regnes del local d’entrepans de Chicago que tenia el seu germà abans que se suïcidés. No cal anar més enllà per intuir que el protagonista s’enfrontarà a un autèntic infern, i als fantasmes del passat familiar, però acabarà per aixecar el negoci i convertir-lo en un restaurant de categoria, aquest «The Bear.»

El que veiem en les tres primeres temporades és el dia a dia d’aquesta cuina: els contratemps, les tensions, la pressió, els objectius assolits, però també anirem coneixent els conflictes existencials de cadascun dels cuiners que hi treballen. Tots tenen el seu drama i la sèrie no perd l’oportunitat de posar aquí el focus, tot i que The Bear és una comèdia. L’exageració de les emocions, sempre descontrolades i a flor de pell, m’ha semblat bastant irritant. Imagineu una escena com aquesta: Carmen trasbalsat pels seus dimonis interiors es tanca al rebost mentre la tensió a la cuina creix.

La càmera abusa dels primers plans perquè l’espectador entri en el turment de cada personatge. A vegades, els directors semblen prescindir de la narrativa i es conformen amb un encadenat d’imatges amb música de fons que pot durar pràcticament tot un capítol de mitja hora. O pot ser que en un altre episodi dos personatges es passin una estona llarga (molt llarga, llarguíssima) dient-se coses com «que et bombin!» (fuck you, ja m’enteneu), «no, que et bombin a tu», «no, a tu», «no, a tu, que et bombin a tu.» Així fins a l’extenuació; quan sembla que s’acaba la baralla, torna a començar.

En fi, tot m’ha semblat exageradíssim, però el problema més gran és que els personatges, almenys els principals, m’han caigut malament, sobretot la cuinera Sydney Adamu, que interpreta Ayo Edebiri. Insuportable! El fet és que no he connectat amb cap element d’aquesta sèrie; els capítols, que són curts, se m’han fet llargs i repetitius i tinc la sensació que si un espectador se salta tres o quatre episodis, no perd el fil de res. Tindrem més temporades, però jo m’aturaré aquí.