Llegint els clàssics grecs m’adono que els mites no són necessàriament com me’ls van explicar. Vaja, que les històries de deus i ànimes terrenals tenen diverses versions i que si una d’elles va fer fortuna, no implica que hàgim de descartar les altres. Per exemple, el cas d’Helena, esposa de Menelau, rei d’Esparta. La versió més estesa diu que aquesta filla de Zeus, de moral una mica llibertina, es va deixar raptar gustosament per Paris i que això va provocar la guerra de Troia, quan Menelau va voler recuperar la seva dona.
Altres relats apunten que Helena va ser segrestada contra la seva voluntat i Eurípides, per la seva banda, proposa una història encara més recaragolada. Segons l’autor grec, quan Afrodita entrega Helena a Paris com a pagament per dir que ella, Afrodita, és la més bella de les deesses, per davant d’Hera i Atena, el déu Hermes, seguint el desig d’Hera, enviarà l’esposa de Menelau a Egipte, sota la protecció del rei Proteu. Per no aixecar sospites, crearà una mena de rèplica d’Helena, que s’emportarà Paris, convençut d’haver cobrat el seu premi.
Eurípides.
Però la guerra de Troia s’allarga, Menelau es perd pel mar durant set anys i Proteu mor. El fill d’aquest, Teoclimen, encisat per la bellesa d’Helena, decideix casar-se amb ella, però la protagonista d’aquesta tragèdia d’Eurípides no vol sentir a parlar d’aquest tema, ella és fidel a Menelau, i demana protecció a la tomba del rei Proteu. I de sobte (oh, déus de l’Olimp!) apareix Menelau, que ha naufragat a les costes d’Egipte i que no sap res de l’operació d’Hermes i, per tant, desconeix que aviat es trobarà amb l’Helena real i no amb la rèplica que ella ha rescatat.
I ja tenim una altra guerra, però aquesta psicològica, la que enfrontarà Menelau i Teoclimen per Helena, la qual se sent desbordada per la sort de la seva mare i la seva filla, i també per la d’ella mateixa, ja que injustament es creu que ella és la culpable de la salvatge guerra de Troia. I com sol passar en les tragèdies d’Eurípides, les dones són més espavilades que els homes: Helena s’empescarà la clau de la victòria sense vessar ni una gota de sang. Ai, si les dones governessin el món!
És un goig llegir aquesta altra versió del mite d’Helena (publicada en castellà a Cátedra amb traducció de Juan Miguel Lebiano i en català a la col·lecció Bernat Metge amb traducció de Jaume Almirall). Hi trobem reflexions interessantíssimes, per exemple sobre la necessitat de no ser dramàtic abans d’hora, de no fer lectures negatives d’alguna qüestió sobre la qual no tenim tota la informació. I, de pas, també, veiem que la sororitat no és una cosa que s’hagi inventat fa dos dies. Suposo que cal dir allò que Eurípides era un home avançat al seu temps.
