Joan Montañés Xipell (Castelló de la Plana, 1965) és llicenciat en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Comunicació per la Universitat de València. Conegut artísticament com a Xipell, des de fa més de trenta anys es dedica professionalment al dibuix i la il·lustració de vinyetes d’humor polític, i també a la crònica cultural en diversos mitjans de la Comunitat Valenciana.
És cofundador de la revista satírica Gurb i, quant a publicacions, compta amb gairebé una desena de llibres il·lustrats, la novel·la La peste del azahar, l’obra de teatre El concilio del Arroz, i l’anecdotari de memòries Examen oral d’històries. El novembre de 2024 publica a AdN Editorial la seva segona novel·la, El viaje circular, una odissea en època moderna i ubicada en terres castellonenques sobre la recerca del centre del món.
La narració de la novel·la es correspon amb el 34è quadern de viatge de Jean-Claude Chigot, geògraf francès que, en l’època del Bicentenari de la Revolució, rep l’encàrrec de François Mitterrand de descobrir on es troba el centre del món.
La idea és posar els lectors davant d’una quimera, allò que la definició del diccionari descriu com quelcom que hom proposa a la imaginació i es pren com a real. El viaje circular, a més, planteja la cerca del centre del món com la resolució de l’enigma: «On està situat?»
Un plantejament interessant.
Aquesta qüestió la planteja el president Mitterrand, a qui els seus compatriotes en vida anomenaven «Sphinx». Per això cabia la possibilitat que encarregués l’encomanda a un geògraf. El programa d’actes per l’aniversari de la Presa de la Bastilla tenia aquestes coses de la grandeur francesa.
Però en realitat aquest personatge, Chigot, ja porta tres anys voltant pels diferents continents i comença a assumir el seu fracàs. I és en passar per un magatzem de cítrics d’Almenara i trobar, suposadament, el Corn de l’Abundància, quan reprèn la cerca.
La visió, si podem anomenar-la com a tal, vol donar a conèixer la personalitat del protagonista en tant que home racionalista. Així, davant el descobriment sorprenent d’un Corn de l’Abundància, figura de la mitologia, Chigot rebutja qualsevol interpretació fantàstica i opta per fer una explicació objectiva d’aquesta troballa. És una forma de presentar el personatge des de l’inici; per si el lector pensa que es tracta d’un boig que està al capdavant d’una empresa quixotesca, amb aquest episodi i els que se succeiran queda desmentit d’arrel.
Amb tot, la troballa més rellevant tindrà lloc quan coneix Virginio Bonet, un taverner octogenari expert en mundologia. Com vas anar gestant aquest complex i interessant personatge?
En efecte, el partenaire de Chigot, el senyor Bonet, representa el contrapunt, doncs la saviesa natural d’aquest petit maîttre de bar és una altra manera que la gent tenim d’acostar-nos a la realitat. En front del mètode cartesià i empíric del geògraf francès vaig haver de contraposar-lo amb una altra mena de raó o raons, un munt de coneixements per donar veu a la tradició popular.
I serà amb Bonet quan Chigot descobrirà el calendari il·lustrat del pintor Vidal que els servirà de guia en el seu periple a la cerca del centre del món: Cabanes, Morella, barranc de la Valltorta, Penyagolosa, Borriana, el castell de Penyíscola… La novel·la pretén reivindicar les poblacions castellonenques?
La província de Castelló és el que jo conec millor, el meu petit país, com diria el viatger d’aquest insòlit Grand Tour. Però el que realment representa des del punt de vista de l’escriptor és un territori imaginari, és el meu Macondo particular, o el comtat de Yoknapatawpha de Faulkner, o la Región de Benet, o el poble d’Obaba d’Atxaga.
Entenc.
D’altra banda, no hi he volgut fer cap mena de reivindicació provincialista o provinciana; a la novel·la només he practicat la ficció literària, això sí, fent-hi un homenatge molt personal als narradors orals dels masos del Maestrat.
Un altre element importantíssim és el cotxe amb què Bonet i Chigot fan el viatge: un Citroën Tiburón.
Aquest és l’element que li ha donat al llibre un caràcter de road trip, en el sentit més literal, ja que és aquest vehicle el que utilitzen al llarg del periple. El Citroën Tiburón —o DS— a més, permet situar el lector perfectament a la fi d’una època, els anys 90, i d’una idea de modernitat, que és quan transcorre l’acció.
Montañés en un Citroën Tiburón, el cotxe en què viatgen els seus personatges / Foto: Mer.Mercè.
Un bon recurs per ubicar la història.
A més, no hi ha cap dubte que l’atorga l’aire afrancesat que complementa els protagonistes: el geògraf i catedràtic de la Sorbona, i el taverner que de jove va haver d’emigrar a França i, anys després, se’n va tornar al poble.
També tenim, i cal remarcar-ho, l’humor. Una manifestació que tan aviat és còmica, com irònica, o bé planteja una paròdia de la situació que estan vivint.
L’humor és el que caracteritza la meua forma d’abordar l’escriptura; no sé narrar sense trobar aquest to.
I en el cas d’El viaje circular?
En aquest cas, volia construir un artefacte novel·lesc que també fos una paròdia dels best-sellers de Dan Brown i d’altres supervendes per l’estil. Recordem que el Quixot fa burla dels llibres de cavalleria, i molts títols de Mendoza ho fan del gènere policíac. Jo, modestament, volia riure’m d’eixos literats que cerquen la Pedra Filosofal, una filla de Nostresenyor, o els secrets que amaguen les arquitectures de Gaudí. Amb eixa lògica, el centre del món em va semblar un objectiu fabulós que encara romania ocult.
També m’ha cridat l’atenció el joc continu que fas en contraposar algunes dualitats. Per exemple, la novel·la es mou entre la ficció i la realitat, entre allò que viuen de debò i la imaginació de Chigot.
La qüestió clau sempre és trobar l’equilibri i donar-li al text versemblança. A mi m’ha interessat posar al servei de la narració tant les històries reals com les que he estat capaç d’inventar. Això sí, les unes i les altres, per mi, juguen en el mateix plànol i treballen per assolir la mateixa finalitat: construir un relat que funcione, força divertit, ple d’aventures i amb un enigma per resoldre. I, de pas, un text amb al·lusions a alguns debats d’idees que em va semblar interessant incorporar pel tal de donar-li una major consistència al desenvolupament de la trama.
Abans l’has esmentat, i ara t’ho plantejo directament: al llarg de l’obra s’estableix cert paral·lelisme entre el personatge de Chigot amb el Quixot, i el personatge de Bonet amb Sancho Panza. Era aquesta la teva intenció?
Crec que hi ha una enorme diferència entre Chigot i Quixot, un racionalista positiu i acadèmic front el boig sotmès als codis d’honor de cavalleria. En este sentit el meu geògraf està més a prop de Guillem de Baskerville que de l’home de la Manxa. El que agermana la meua novel·la amb altres, també amb Don Quixot, és el viatge. Aquí hi trobaríem paral·lelismes amb l’Odissea d’Homer o la Comèdia de Dante; no oblidem que Bonet de nom es diu Virginio i li fa de guia al protagonista, no se sap si per encaminar-se cap a l’infern, el purgatori o el paradís.
Ja que ho esmentes, cal dir que a la narració abunden les referències literàries, artístiques, històriques… Quins referents has tingut més presents en escriure aquesta novel·la?
Ara n’he citat uns quants… no obstant això, sent aquesta una obra que he escrit, i finalment he publicat, amb un passat que ja pesa una mica, és difícil dir quines influències han estat determinants i quines no. M’incline a pensar que és el bagatge de lectures i, en el meu cas, d’arreplega d’històries escoltades a amics i mestres, gent molt més gran que pertany al món d’ahir i que he volgut recrear en aquest llibre.
El viaje circular és i no és un llibre de viatges, és i no és una novel·la històrica, és i no és una narració costumista… Series capaç de mullar-t’hi i situar-la en un subgènere?
N’és un poc tot això, però també la bitàcora d’un viatge, un quadern d’exploració a una terra ignota, una extensa carta o quadern, una novel·la d’enigma i una història d’històries minúscules i d’Història amb majúscules. El viaje circular pense que pot situar-se fora de les classificacions a l’ús i de moltes modes del moment.
