Estrena mundial al Liceu de la primera òpera d’Antoni Ros-Marbà, compositor i director d’orquestra de llarga trajectòria: Benjamin a Portbou, amb llibret d’Anthony Carroll Madigan. El text presenta escenes de la vida del filòsof alemany Walter Benjamin fins a la seva mort a Portbou, juntament amb les personalitats que el van acompanyar en diferents etapes de la seva vida, fins que l’ascens del nazisme el va obligar a fugir.
La producció es presenta com a semiescenificada, però funciona millor que algunes posades en escena que s’han vist recentment: la direcció d’Anna Ponces és dinàmica, expressiva i es mou entre la descripció literal dels esdeveniments i una representació més abstracta i emocional. Un dels factors que més contribueix a asseure la producció en el realisme és el vestuari d’Adriana Parra i Sílvia Delagneau.
Totes dues caracteritzen els personatges amb elements reconeixibles (els cabells i ulleres de Benjamin), però també diferenciant cada personatge mitjançant una gamma de colors i perruques que els ofereix individualitat, tot mantenint-los en conjunt. Un altre dels elements que atorga profunditat a la producció, en aquest cas des d’una òptica més abstracta, és l’escenografia i il·luminació de Playmodes Studio i Andreu Fàbregas.
Gràcies, en part, al que l’equip anomena light fixtures o llumeneres motoritzades, capaces de rotar 360°, canviar entre diversos colors i respondre amb enorme precisió a les necessitats dramàtiques del text i la música. Aquest tipus de tecnologia no és habitual en una institució com el Liceu, i veure’n els bons resultats esperem que suposi un impuls perquè noves generacions de creadors tinguin accés al teatre de la Rambla.
El repartiment vocal majoritàriament català tampoc va quedar curt, començant per les veus femenines: Elena Copons aporta la seva veu brillant, afilada i sonora al personatge d’Asja Lacis, així com un esperit còmic fabulós; Laura Vila omple d’energia dramàtica tant notes agudes com greus, atorgant pathos i caràcter a la Dora Pollack Benjamin i la seva relació complexa amb el filòsof.
També Serena Sáenz com a Angelus Novus, en un rol que demana agilitat i resistència, com en l’agut sostingut final que tanca el paper i que Sáenz interpreta amb elegància. Menció especial per a les veus masculines: tenir dos barítons de veus de qualitat com Joan Martín-Royo i Pau Armengol no és freqüent, i les seves aportacions van ser precises, dramàticament interessants i sense oblidar mai el cant i la bellesa.
A més a més, hi va sonar la veu lleugera i melòdica de David Alegret, interpretant un Bertolt Brecht amb qui Benjamin no va congeniar sempre. Finalment, el rol de Benjamin va ser creat per un Peter Tansits extraordinari, ple d’energia i recursos, d’atenció al detall i musicalitat fabulosa. Tot i no tenir una veu especialment gran ni reconeixible, la seva habilitat per posar-se en la pell del personatge i la qualitat de la seva interpretació el fa un cantant a seguir.
Finalment, el treball del mateix Ros-Marbà com a director musical va ser de categoria: atent a les incomptables textures, motius i instruments que integren l’òpera, carregant l’expressivitat en els instants més dramàtics, fent que cada transició entre escenes brillés per la seva riquesa, o que el final del primer acte vibrés amb una intensitat formidable. Com a petit apunt, potser en alguns instants hagués fet l’experiència més rodona uns volums més controlats, per poder gaudir més de les textures ofertes. Que diferent hauria estat el Liceu si l’haguéssim pogut tenir com a director titular!
Antoni Ros-Marbà.
L’obra en si no crec que pugui ser avaluada amb tan sols una escolta: és molt rica, demostra gran intel·ligència i té prou personalitat perquè en una escolta es pugui percebre i entendre tot. El text, per exemple, no és necessàriament un text únicament dramàtic o poètic: està farcit de cites a l’obra de Benjamin, i sobretot és una descripció d’una vida. El text no és, per tant, intuïtiu, malgrat que presenta nombrosos efectes que marquen la direcció del discurs operístic.
Això no vol dir, però, que no tingui escenes fabuloses, com per exemple la número sis, on Benjamin i Asja Lacis parlen i riuen de mil i un conceptes, i on tots els elements de la producció encaixen entre si a la perfecció. O, dels instants finals, amb un Benjamin que desapareix en les ombres, per donar lloc a l’Angelus caminant cap al futur. Musicalment, l’òpera també és polièdrica.
Benjamin a Portbou té la mirada posada en el segle XX, però podria ser un catàleg d’efectes teatrals i musicals que avui dia continuen vigents. Ros-Marbà és un músic de primera, i aquesta estrena és un treball col·lectiu de màxima qualitat i que ens recorda que l’òpera, a Catalunya, pot ser un producte elevat i tenir aspiracions internacionals. Només cal que es trobi el talent, que n’hi ha, i la visió, que algú com Ros-Marbà continua tenint i liderant.
