El éxodo de Málaga a Almería (El Mono Libre) és una novel·la on la seva autora, María Jesús Orbegozo (Zumárraga, Guipúscoa, 1945), posa noms propis a personatges que representen aquells nens, dones, ancians i homes que van fugir per la costa de Màlaga cap a Almeria el febrer del 1937 davant l’entrada a la ciutat del bàndol franquista. Aquesta història es barreja amb el matís històric que aporta Verónica Sierra Blas a l’epíleg, el pròleg de Nieves Concostrina i les il·lustracions de María Rosa Aranega, amb aquelles ombres que reflecteixen la tristesa i la desolació dels seus personatges.
A les seves pàgines, amb ficció però una base sòlida d’història, es retraten les crueltats d’un camí ple d’horror, por, penúries, misèria, gana, fred i incertesa, on els que ho recorrien deixaven tot enrere i eren bombardejats per mar i aire. La massacre de la carretera Màlaga-Almeria, també anomenada «Desbandá» o «Huía», és un esdeveniment poc conegut. No es tenen dades concretes, però es creu que a la carretera hi va haver de 3000 a 5000 morts, molts més que a Gernika.
La protagonista de la història és Cirila, que viu en un poble de Màlaga i travessa el bosc per arribar al municipi veí, on viu la seva família, per comunicar-los que al seu ja han entrat els feixistes i han de fugir i arribar a Màlaga. Aquesta Màlaga ja no és la mateixa a què li va escriure Vicente Aleixandre abans que esclatés la guerra; ara és una ciutat desolada plena de refugiats i por.
María Jesús Orbegozo.
Els protagonistes tenen por i se’ls acaba el temps, però han de prendre decisions difícils: si fugir per por de les represàlies dels revoltats o quedar-s’hi per por de no tenir res per menjar, morir de fred, la pluja o les bombes. Al principi, la família de Cirila aguanta a Màlaga per lluitar i defensar-la malgrat la tristesa de veure’n la caiguda i l’abandonament, però de seguida ho veuen tot perdut i decideixen anar-se’n a Almeria.
Alguns milicians, soldats desorientats i autoritats, a més dels nombrosos civils, van fugir el 7 de febrer. Pel camí anaven camions carregats de soldats que disparaven contra civils, els seus propis paisans, perquè en la seva fugida s’abalançaven sobre aquests camions. Mentrestant, desaparicions, retrobaments, pèrdues, duels que no tenen temps de superar i un dolor immens per part d’uns personatges abocats a la tragèdia.
La novel·la em sembla estremidora i agraeixo que no s’ometi cap detall per macabre que sigui: no és una història feliç. D’altra banda, no m’ha estat fàcil empatitzar amb els personatges, els he sentit massa llunyans, el llibre no aprofundeix del tot en les seves emocions. Així, doncs, una lectura interessant, però essencialment per la part històrica.
