Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) s’ha consolidat, amb discreta perseverança i una lucidesa poc freqüent en la literatura catalana contemporània, com un dels escriptors que han sabut conjuminar amb més fortuna l’herència clàssica i la sensibilitat actual. La seua trajectòria (desplegada entre la novel·la, l’assaig i una prosa d’intenció meditativa) ja havia ofert fruits notables amb obres com Guanyaràs una mar llisa (Periscopi), La drecera (Periscopi) o el bellíssim estudi dedicat a Joan Vinyoli, Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi (Vibop Edicions).
Ara bé, és a Proses reposades (Periscopi) on Martín exhibeix amb més plenitud el seu ofici: el de fer de la crònica minúscula una meditació universal, del dia a dia un espill on es reflecteix la condició humana. Què n’hem de dir? Miquel Martín i Serra és un filòsof. Aquest volum es presenta com un retaule compost de peces breus (articles, evocacions, retrats, homenatges) que, rere la seua diversitat aparent, configuren una arquitectura invisible, sòlida i mesurada.
L’autor, fidel a la tradició més exigent de la nostra prosa (la de Joaquim Ruyra o Josep Pla, però també la dels moralistes francesos que hi ressonen en sordina), entén que l’escriptura ha de respondre a un ideal clàssic: claredat, proporció i cadència. El seu estil, rigorós i alhora dúctil, s’apropa a aquell horitzó d’excel·lència on cap mot sobra i on la frase sembla treballada com si fos marbre esculpit. No és mimetisme ni arqueologia literària: és una continuïtat viva, una inscripció conscient dins d’una línia mestra de la cultura catalana.
Ara bé, la gran virtut d’aquestes Proses reposades no rau únicament en l’estil (ja d’una elegància remarcable) sinó en la seua dimensió ètica i intel·lectual. Martín, hereu d’una màxima de Miquel Pairolí («Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent»), entén la literatura com un exercici de resistència contra el desgavell contemporani. La seua oposició entre memòria o caos no és retòrica: és diagnòstic. Davant un món que es precipita cap a la desmemòria i la banalitat, ell reivindica la necessitat de custodiar el record, de preservar les arrels, de posar ordre i mesura allà on tot tendeix a desfer-se. Els grecs en deien cosmos: l’esforç d’humanitzar el caos a través de l’harmonia.
El llibre s’articula, així, com un ample ventall temàtic on cada text, encara que autònom, participa d’una mateixa exigència. Hi ha pàgines dedicades a la cuina empordanesa, tractada amb una delectança que ultrapassa la gastronomia i esdevé reflexió sobre comunitat i permanència; hi ha homenatges als traductors, als clàssics catalans, als animals i al paisatge menut i domèstic; hi ha també cròniques de passejades i estampes de memòria personal, meditacions sobre la llengua i la seua progressiva erosió.
Tots aquests registres convergeixen en un mateix nucli: la defensa de la dignitat del quotidià, perquè sense ella la vida es degrada en insignificança (i és el que més anhelem quan ens toca marxar lluny, com és el cas de les guerres). Llegir Proses reposades demana una actitud oposada a la del consum ràpid i superficial: són pàgines sense efectisme ni estridència, que imposen el ritme lent i serè de la contemplació. Potser a alguns els semblarà un defecte; tanmateix, aquesta lentitud és la seua coherència íntima. Són proses per ser llegides a foc baix, amb un temps interior que s’oposa al vertigen de la immediatesa.
Qui accepte aquest pacte lector hi trobarà el fruit més valuós: la sensació que la literatura encara pot donar sentit i habitabilitat al món. Les proses reposades demanen, com calia esperar, un lector reposat. No hem d’oblidar tampoc el rerefons crític. Martín no escriu pamflets ni invectives, però tot el volum és una impugnació subtil de la modernitat banalitzadora: contra l’empobriment de la llengua, contra la desmemòria col·lectiva, contra el soroll mediàtic i existencial que ens incapacita per a l’escolta. Alhora, és una afirmació confiada: la literatura, si és feta amb rigor i veritat, encara pot fer-nos més lúcids, més conscients, més humans.
L’Empordà que l’autor convoca no és un reducte localista: és el punt de partida des d’on el particular esdevé universal. La universalitat no cal cercar-la en cosmopolitismes artificiosos, sinó en la densitat amb què sabem mirar allò que ens és pròxim. En definitiva, Proses reposades és molt més que un aplec de textos: és un manual discret de resistència.
Contra el caos, la memòria; contra la vulgaritat, la mesura clàssica; contra l’erosió del català, una llengua precisa i evocadora. No és un llibre de masses, ni ho vol ser: és un llibre que demana temps i atenció, i que ofereix, a canvi, la recompensa de la densitat i la lucidesa. Qui el llija amb paciència hi descobrirà la certesa que la literatura, quan és feta amb consciència i mesura, continua essent un lloc habitable per a l’esperit.
