Miquel Martín i Serra (Bagur, 1969) publica Guanyaràs una mar llisa (Periscopi), una novel·la dedicada a la gent de mar i també al patiment dels qui es quedaven a terra. Hi narra la recerca de la protagonista, Gona, qui una nit de Sant Joan, com si fos un ritual familiar, li conta el relat familiar de l’origen del nom del seu besavi, Espiridió, a la seua filla. El llibre comença amb el dubte de Gona per saber què hi ha de veritat en aquesta història i què va ocórrer. L’obra de Martin i Serra és la recerca d’aquesta narració, però també és veure el que hi ha enrere del teló del teatre de l’escriptura.
L’escriptor té una llarga trajectòria en el món de l’escriptura i és llicenciat en Filosofia, fet que impregna les seues novel·les. Entre els seus llibres destaca La drecera (Periscopi), que fou guardonat amb el premi M. Àngels Anglada de narrativa i el premi El Setè Cel, així com finalista del premi Òmnium a la millor obra narrativa de l’any. També, per als curiosos, podem anomenar escrits com Quan els pobles no tenien nom (Sidilà), Llegendes de mar de la Costa Brava (Sidillà) i L’estratègia de la gallina (Columna).
Les teues lletres es mouen entre la fantasia i la raó, i Guanyaràs una mar llisa n’és un clar exemple. Què hi ha en les llegendes què et mou tant?
Les llegendes són narracions populars que entronquen amb mites molt antics i que s’han anat transmetent oralment de generació en generació. Són un intent de donar resposta a les grans preguntes i enigmes dels humans i, en aquest sentit, ens aporten un testimoni i un llegat molt valuós de la nostra mirada al món. A més, sempre es mouen en aquella ratlla tan difusa entre la realitat i la ficció o, com diu la filosofia, entre el mite i el logos. Crec que la literatura i la vida estan constantment viatjant de la fantasia a la raó, de la realitat a la ficció, i aquest trànsit m’interessa especialment per entendre els mecanismes narratius i també els processos de pensament i reflexió.
Ja deia Aristòtil que, al principi, és l’admiració, la curiositat. Hom per naturalesa desitja saber. I així comença la novel·la, plena de llegendes. Com vas arribar fins a elles?
Sí, la curiositat és un motor i, en aquesta novel·la, és l’impuls que ho engega tot. La nena, curiosa de mena, fa una pregunta innocent a la seva mare i així posa en marxa tot un procés d’investigació i creació. Crec que els escriptors hem de mantenir aquesta mirada neta i inquieta dels infants, interrogar-nos constantment i posar en dubte fins i tot allò que sembla segur. Jo vinc del camp de la filosofia i això és una dels millors coses que m’ha ensenyat.
És clar!
Provinc d’una família de pescadors i pagesos en la qual la tradició oral i el respecte a la llengua eren essencials. Des de ben menut he sentit explicar històries que es convertien un llegat que anava passant de generació en generació. La vida s’entenia millor i prenia sentit quan podia ser narrada.
En aquesta novel·la he sentit molts cops que la veu de la protagonista era la teua, i et veia escrivint aquest llibre.
No volia que la protagonista es confongués amb l’autor, per això precisament vaig triar una dona i amb unes circumstàncies força diferents de les meves. Això em donava la perspectiva i la distància necessàries per escriure amb llibertat i crear una ficció. Malgrat tot, és indiscutible que la Gona i jo compartim el món de l’escriptura i la lectura. Tots dos som obsessius, disciplinats i rigorosos amb la nostra feina perquè altrament no es pot assolir aquesta prosa pulcra i polida a què aspirem. Tots dos sentim passió per la llengua i volem preservar un llegat a través de la literatura (llegendes, novel·les, contes…). Després de molts anys de picar pedra, jo he aconseguit dedicar-me exclusivament a l’escriptura, però la Gona encara continua lluitant per deslliurar-se de tot allò que li fa nosa per escriure.
Sembla que el que busquem és temps lliure, ser vertaderament ciutadans per poder assolir els nostres projectes vitals. Necessitem satisfer les nostres necessitats bàsiques per crear un espai on èsser el que volem (per exemple, escriure i narrar). En l’actualitat, quan la vida va massa ràpid, les narratives que ens connecten com a éssers humans arrelats a una terra semblen estar desapareixent.
Escric d’una manera deliberadament lenta, pausada, en què cada paraula i cada frase està molt pensada i res no és gratuït. No m’interessa la urgència, la novetat perquè sí, ni la frivolitat provocativa. Fujo dels focs d’artifici i miro de concentrar-me en la flama i sobretot en el caliu. M’interessa, com dic a la novel·la, aquella literatura que es llegeix com una passejada, amb el plaer i el goig de descobrir sempre nous matisos a través del poder de la paraula.
Entenc.
Això vol dir llegir sense pressa, rellegir, pair la lectura i veure com va deixant pòsit. I aquí, és clar, és clau el concepte de temps, o més aviat quin ús en fem del nostre temps (l’únic que tenim a la vida). I el paisatge, la natura i la terra són parts determinants d’aquesta concepció de la literatura i d’aquesta capacitat de contemplar i trobar la bellesa allà on s’amagui. Natura, persona i paraula es complementen i s’alimenten l’una a l’altra.
Buscar nous matisos amb la paraula. Quin és el teu objectiu amb la novel·la? Que t’agradaria fer veure, mostrar?
Guanyaràs una mar llisa té moltes capes de lectura i, per tant, cada lector hi descobrirà coses diferents. He intentat trobar l’equilibri entre una trama potent, seductora i una llengua acurada, rica i evocadora. El llibre es basa en una estructura complexa i també tracta una gran diversitat d’aspectes. Per una banda, parla de la creació literària i tot el procés de recerca i construcció d’una novel·la, però també parla de les aventures dels corallers, dels secrets i els silencis que planen en qualsevol família, de la maternitat i l’amistat, de la importància del llegat, de la transmissió oral i les llegendes i mites, del guany i la pèrdua, del poder transformador i redemptor de la paraula, de l’amor i la gelosia, del viatge i la supervivència…
Un llegat familiar que ens vincula a la terra, on lluitaren els nostres avantpassats per una vida digna. En aquest aspecte, què ens pots dir de la fotografia que abraça el llibre en la portada?
A mi m’agrada saber d’on vinc i poder agrair als meus ascendents tot l’esforç i sacrifici que van fer per tal que jo pogués tenir una vida més planera i accedir a la cultura. A la portada del llibre es veuen tres dones sargint les xarxes a la platja de sa Riera. La fotografia la va fer el fotògraf Josep Carreras i Riera l’estiu de 1958. La dona del mig és la meva àvia, una dona forta, valenta, abnegada, que va viure sempre vinculada al mar i que m’explicava històries i llegendes que, en part, m’han fet l’escriptor que soc.
Filòsof, nosaltres ens guanyarem algun cop la nostra mar llisa? Arribarem, tal volta, a les belles platges d’Ítaca o, com Maragall, sempre anirem mar endins?
Com els personatges de la novel·la, crec que només ens guanyem la mar llisa després d’arriscar-nos, de perdre, de lluitar. I crec que només podem gaudir d’aquesta mar llisa momentàniament. La resta de la nostra existència és, com al poema de Maragall, un viatge mar endins.
No el coneixia. Gràcies