Entre 1968 i 1985 van ser assassinades quatre parelles de joves que mantenien relacions en llocs apartats de la província de Florència. El criminal no només els matava, sinó que en alguns casos mutilava els genitals de les dones, emportant-se aquestes parts del cos com una mena de trofeu. Van ser detinguts diversos sospitosos al llarg del temps, però tots ells van ser posats en llibertat per manca de proves. Mai s’ha sabut qui va estar darrere d’aquests assassinats en sèrie.
Netflix recupera aquests fets a través de quatre capítols d’una minisèrie, que porta el nom amb què es va etiquetar el criminal: El monstre de Florència. La producció juga més amb els dubtes que amb les certeses de tot plegat, així que cada episodi ens ofereix una versió dels fets, amb un possible culpable. Malauradament, els guionistes fan trampa per tal d’establir diversos girs en la trama d’aquest true crime.
M’explico: la sèrie ens vol confondre de manera deliberada. Ens mostra un relat amb uns detalls que en el següent capítol canvien sense manies. És a dir, els guionistes condicionen la nostra percepció dels fets perquè en cada episodi creiem que un personatge és, clarament, l’assassí. És poc versemblant que tots ho semblin, que tot encaixi perquè la seva implicació sembli evident.
La sèrie té coses bones. El misteri i la tensió es mantenen, el retrat que fa d’una societat masclista és molt efectiu. Fins i tot la humiliació a què se sotmet un dels personatges (en alguna d’aquestes versions) posa els pèls de punta. Aquesta humiliació, de fet, funciona perquè és versemblant. La resta de la història no ho és tant perquè ens és presentada perquè tot hi encaixi. Com he dit, els guionistes despisten als espectadors amb informació que després és canviada.
Hi ha hagut algun moment en què m’he perdut amb el relat dels fets. He arribat a confondre alguns dels personatges, perquè tots són innocents i culpables de manera alternativa. D’altra banda, penso que hi ha aspectes que no acaben d’encaixar, com per exemple les mutilacions que fa l’assassí (en cap moment ens suggereix res que tingui relació amb les seves motivacions). Cert és que, com que, en teoria, el criminal real no va ser detingut i jutjat, no les podem saber, però és un fil que no pot quedar penjat.
En general, aquesta sèrie m’ha interessat força, tot i els diversos elements que grinyolen. És d’aquelles històries sobre les quals és millor no fer-se massa preguntes, sinó simplement entrar en el seu joc i deixar-s’hi portar. Com a retrat de la brutalitat humana l’engranatge és bastant efectiu. Argumentalment, és tota una altra cosa.
