Francine Zapater (Terrassa, 1977) és escriptora i dietista, activitats que porta compaginant des de fa més de quinze anys. Es va iniciar amb l’escriptura de novel·la juvenil amb la trilogia Luna azul, aconseguint un gran èxit de vendes i crítica. Després d’aquest debut publica No hay 2 sin 3, Amnesia i Maldito corazón, també amb una bona acollida, en aquest cas del públic lector de gènere romàntic.
Arran d’aquest inici tan engrescador en el món literari, opta per dedicar un parell d’anys a formar-se en una escola d’escriptura per tal d’endinsar-se en el gènere que més l’apassiona: la novel·la històrica. El resultat és Por bruja y hechicera (Editorial Contraluz), una narració basada en fets reals sobre la cacera de bruixes i situada a la Terrassa del segle XVII.
A la novel·la Por bruja y hechicera, tal com ens indica el títol, ens parles de la bruixeria, i més concretament situant-la en la Terrassa del segle XVII. Què et va dur a triar aquest tema per a una novel·la?
Doncs no va ser premeditat, sinó mes aviat casual. Em vaig trobar amb un ramal d’un parc a Terrassa (Parc de Vallparadís) que posava: «El torrent de les bruixes», i la meva curiositat va fer la resta. Necessitava saber el perquè d’aquest nom. Així vaig donar amb la història, molt poc coneguda a Terrassa, de la cacera de bruixes real que es va dur a terme al segle XVII. Aquest descobriment em va esglaiar. Era molt trist que mai hagués sentit a parlar d’aquest succés a la meva ciutat i vaig decidir que donaria veu a aquestes dones a través de la meva escriptura.
Així, les dones a qui dediques la novel·la… Les cito: Joana de Toy, Margarida Tafanera, Joana Civita, Eulàlia Totxa, Guillema Font, Miquela Casanoves, i Peirona Moles.
És el nom real de les dones condemnades a mort per bruixeria a la vila de Terrassa al segle XVII. Algunes d’aquestes dones surten com a personatges secundaris dins de la meva novel·la, com és el cas de la Margarida Tafanera. També vaig agafar la vida d’una d’elles, la Peirona Moles, per crear la meva protagonista, la Blanche, però d’altres no surten a la novel·la. Crec que totes es mereixen aquest reconeixement en la seva memòria i que la gent quan llegeixi el llibre sàpiga que aquestes dones van existir i van patir aquest injust procés.
A més de la cacera de bruixes, també trobem un altre gran tema: el bandolerisme. I fins i tot podem copsar les lluites entre nyerros i cadells.
El bandolerisme va ser una xacra a tota Catalunya durant aquest període. Un moviment violent afavorit per la crisis social, econòmica i política del país. Hem de pensar que parlem d’una població que havia patit la pesta negra, la guerra dels Remences, i tot això havia desencadenat en un poble molt violent. De fet, d’aquella època es diu que hi havien més pedrenyals (armes de foc) que habitants a Catalunya. Perquè us feu una idea del clima hostil que es respirava.
I el conflicte entre nyerros i cadells?
Hi havia dues faccions enemistades a mort: el nyerros i els cadells. Cadascuna d’aquestes faccions defensava els interessos de famílies nobles enfrontades entre si. Per una banda tenim els nyerros, que donaven suport als antics senyors feudals i els seus usos territorials, més afins a la causa francesa. I per l’altra banda tenim els cadells, que donaven suport a la nova burgesia i les pròsperes viles, més afins a la monarquia hispànica.
Sembla un argument de pel·lícula.
De fet, no tenia res a veure amb el perfil de bandolerisme que s’ha perfilat a les novel·les o pel·lícules, com Robin Hood. Els bandolers no robaven als rics per afavorir als pobres. Al contrari, actuaven indistintament en benefici propi i del seu bàndol nobiliari. En resum, aquests bàndols nobiliaris vindrien a ser com els Capuleto i els Montesco de Verona, però a la catalana.
Tal com has comentat fa un moment, la protagonista és Blanche, una jove immigrant francesa que, en morir el pare, fuig del país amb la mare i la germana petita. Arribaran i s’instal·laran a Terrassa, però pel camí han sofert un atac i és quan Blanche coneix el bandoler Francesc Guinart, un personatge que ens acompanyarà al llarg de tota la novel·la convertint-se en l’altre gran protagonista i afavorint la creació d’una història d’amor. Com se’t va ocórrer lligar el món de la bruixeria amb el món del bandolerisme?
Va ser durant el procés de documentació quan vaig trobar-me amb documents que col·locaven a Perot Rocaguinarda (cap del bàndol nobiliari dels nyerros) i la seva quadrilla en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’ Obac, en les immediacions de la vila de Terrassa.
Una troballa interessant.
Em va semblar curiós que un bandoler que surt al Quixot estigués rondant els camins vora Terrassa en la mateixa època que va succeir la cacera de bruixes. Tots dos successos van ser reals i lligar-los entre ells amb una història d’amor era la manera de poder explicar tots dos a la novel·la de forma natural.
La qüestió és que Blanche i Cesc es converteixen en els personatges principals. Però dels secundaris, que he trobat força interessants perquè ajuden a configurar el marc històric en què ens movem, amb les seves lluites i tensions, en voldria destacar, sobretot, dos. Un d’ells és el gran antagonista de la narració: l’agutzil Antón Bardolet.
El paper d’aquest personatge és transmetre el sentiment d’aquella època i de la població vers les dones, sobretot aquelles que venien de fora, que se sortien una mica dels patrons establerts o que defensaven la seva saviesa. Antón Bardolet és un exemple clar d’abús de poder, de misogínia i de com un discurs encès contra un sector de la població podia tergiversar els fets i manipular un poble sencer.
L’altre personatge secundari, però vital per a l’evolució i desenllaç de la història, és Pere Gil, jesuïta i qualificador de la Santa Inquisició. Un personatge, per l’altra banda, que sorprendrà a molts lectors i lectores perquè fuig del prejudici que tenim sobre el paper de la Inquisició en la cacera de bruixes.
Pere Gil també és un personatge real. Rector del col·legi de jesuïtes a Barcelona i a Mallorca, aquest religiós, qualificador de la Santa Inquisició i confessor del virrei al Principat, era un home dedicat a l’estudi i l’escriptura.
Un home culte, doncs.
Sí, un home culte i versat, que no entenia aquests judicis per bruixeria i que va lluitar fins al final del seus dies per defensar aquestes dones. Em va semblar de justícia deixar constància de que, dins de la mateixa església, hi havia homes que defensaven aquestes dones, fins i tot més dels que imaginem.
Però sempre s’ha parlat del temible paper de la Santa Inquisició.
Tothom creu que les caceres de bruixes van ser cosa de la Santa Inquisició, però en el cas de Catalunya no va ser així. Van ser el judicis locals i el mateix poble qui les condemnava. Per a mi Pere Gil va ser un descobriment, un exemple de seny en un temps de bogeria col·lectiva i el personatge que més estimo de la meva novel·la.
Tal com hem comentat, la història se situa a la Terrassa del segle XVII i està basada en fets reals. Però… era Terrassa una zona important en aquella època?
Sí, Terrassa era una vila real, és a dir, que tenia certs privilegis atorgats pel rei, com per exemple el dret a tenir mercat setmanal.
Tenia importància econòmica, doncs.
La vila de Terrassa començava a despuntar en el negoci tèxtil, fins i tot el seu gremi va decidir desvincular-se del gremi de Barcelona, creant La botiga de comanda per poder-se quedar amb tots el beneficis que floreixen d’aquest negoci. A més a més, Terrassa estava situada en un lloc estratègic amb la resta del territori espanyol: el camí ral.
Funcionava com a nus de comunicacions?
Aquest camí era l’artèria principal per on passaven els productes que venien del Mediterrani en direcció a la resta d’Espanya. Podria dir-se que aquest camí va ser l’antesala de carreteres i autopistes. Per això les quadrilles de bandolers rondaven aquest camins vora Terrassa, perquè era un punt estratègic del comerç.
Per tot el que expliques, dedueixo que el treball de documentació va ser vital.
Han sigut tres anys de documentació. Entre articles llegits a portals com Dialnet, documentació de l’Arxiu històric de Terrassa i comarcal del Vallès, llibres de la biblioteca i l’assessorament d’Ismael Almazan, un professor d’història a la UNED i catedràtic en història medieval, que em va ajudar a resoldre dubtes davant tot el material recopilat.
Continua, si us plau.
El procés va ser lent, perquè jo no soc historiadora, però volia que la meva novel·la fos fidel als fets i a la realitat històrica d’aquell moment; he de dir que no va ser feixuc sinó gratificant. M’agrada moltíssim la història i he descobert coses que desconeixia i que faré servir en pròximes novel·les.
La narració, amb el verb en present, està construïda en base a dos grans apartats i un epíleg, i sempre, a l’inici de cada capítol, hi fas constar el mes i l’any en què té lloc l’acció. Què et va dur a triar aquesta estructura i aquests recursos?
Penso que la narració en present i en primera persona ajuda el lector a ficar-se més intensament en les emocions de la protagonista. Jo volia que el lector patís, s’enamorés, que experimentés l’angoixa d’igual manera que la protagonista.
Personalment, penso que ho has aconseguit. I quant a l’estructura?
La novel·la està dividida, tal com indiques, en dos blocs perquè hi ha dues parts diferenciades, tant a la història com en el desenvolupament dels personatges. Una primera part de descobriment, on ens endinsem amb la protagonista en la seva nova vida i coneixem els personatges que marcaran aquesta etapa, i una segona part on es duu a terme l’acció. L’epíleg és el medi per donar un final a la història sense la necessitat d’allargar més la novel·la, i en aquest cas, després de tant patiment, deixar-vos amb un somriure.
Sí, crec que això també ho has aconseguit.
Les dates a l’inici de cada capítol són una manera de situar el lector en el moment que succeeixen els fets, perquè he intentat respectar les dates reals de tot el procés de bruixeria.
Està clar que Por bruja y hechicera és una novel·la històrica amb una sòlida documentació que permet construir el teló de fons i també l’ambient de l’època. Però alhora és una trepidant i captivadora història d’amor. En quin dels dos registres et sents més còmoda?
Abans d’escriure novel·la històrica, el meu recorregut com a escriptora era dins de la novel·la romàntica. M’agradava moltíssim el gènere històric i, en trobar aquesta història, vaig adonar-me que era el moment de fer el salt al buit i atrevir-me amb la novel·la històrica. Com que soc defensora dels dos gèneres, crec que en aquesta novel·la he trobat el punt entremig.
Històrica i romàntica alhora.
La part històrica encara m’angoixa una mica perquè no vull equivocar-me en dades ni en l’ambientació de l’època, en canvi en la trama romàntica no he de pensar gaire, em surt de manera totalment natural i coneguda. Però potser, per això, escriure la part de la trama històrica és més interesant per a mi, perquè em suposa un repte com a escriptora. Tot i això, soc una romàntica empedreïda i a les meves novel·les sempre trobareu una bona història d’amor.
