Des que es va donar a conèixer amb El bolígrafo de gel verde (2011) –una novel·la que va esdevenir un dels primers èxits de l’autoedició a Espanya, en una època en què no hi havia tanta facilitat per fer-ho i bona part de la feina consistia a recórrer el país, llibreria a llibreria, per apropar-se als lectors–, Eloy Moreno (Castelló de la Plana, 1976) ha sumat una bona quantitat de seguidors i publica els seus llibres en editorials grans, sovint amb campanyes de promoció sonades, com és el cas de la seva darrera obra, publicada alhora en castellà i en català, El nou viatge del petit príncep (Salamandra).
Tal com anticipa el títol, el llibre, que es recomana a lectors a partir de dotze anys, narra una aventura del personatge emblemàtic d’Antoine de Saint-Exupéry al món d’ara, és a dir, en un moment en què troba la Terra canviada, atrofiada pels efectes del capitalisme. El narrador, que coneix el petit príncep, explica el nou viatge del seu amic per diferents planetes i el que aquest li va confiar sobre el que va aprendre’n de cadascun. Més que un retelling, intenta ser una continuació de l’original, una mena de segona part, que es presenta amb l’autorització de la Fundació d’Antoine de Saint-Exupéry, que ajuda els nens més necessitats d’arreu del món amb els valors de l’autor francès com a motor.
Eloy Moreno.
El petit príncep (1943), malgrat la seva transcendència, és un d’aquells clàssics fins a cert punt controvertits, atès que genera tanta adhesió com rebuig. El mateix es pot dir, en un altre nivell, de la mena de narrativa que conrea Eloy Moreno, que és de l’escola d’Albert Espinosa, això és, històries plenes de «missatges» de coach d’autoajuda, amb un aire místic que busca la frase «bonica» de manera persistent i forçada, i una manca de destresa narrativa aclaparadora que intenta compensar amb diàlegs i «lliçons». El tipus de llibre que, segons el lector, produeix al·lèrgia o acaba subratllat de cap a peus.
Perquè El petit príncep, per irritant que resultés, si més no, tenia més capes de lectura i un escriptor hàbil al darrere. El succedani d’Eloy Moreno, per contra, és més pobre –en tots els aspectes: li falta estil, li falta una història amb entitat, li falta qualsevol mínima noció de tensió narrativa–; més que una continuació o una versió alternativa, sembla un retorn al clàssic per remenar-ne els llocs comuns. Sens dubte, una ocasió desaprofitada per crear una aproximació que posseeixi l’esperit d’aquest temps, la seva especificitat; perquè no n’hi ha prou amb dir com d’espatllat està el planeta per a capturar-ne l’alè.
Il·lustracions de David Sierra.
És repetitiu (estructura de pregunta-resposta), carrincló i paternalista. Busca transcendir, però li manca «substància» i no és gens subtil. Heus aquí algunes frases, obrint el llibre a l’atzar: «Què és trobar a faltar? És voler ser amb algú amb qui en aquell moment no pots» (p. 36), «El planeta dels llibres és el més proper al de la saviesa» (p. 66), «Intentar-ho ja és fer-ho» (p. 31), «Les coses petites són les que més cal cuidar» (p. 33), «Per què fa tant de fred aquí dins? / Es diu aire condicionat, i els permet passar fred a l’estiu i viure en màniga curta a l’hivern» (p. 91), «Ens enfonsem. / Tots ens enfonsem alguna vegada. / Ens ofegarem» (p. 106).
I el nen que dibuixa, i els planetes, i la rosa, i tot allò essencial que és invisible als ulls… Tant en el reciclatge de l’original com en l’intent d’incorporar-hi noves preguntes (com la qüestió de la prohibició de llibres, que en el context actual d’Occident té rellevància) resulta tòpic i inofensiu. Això és el pitjor, no que sigui fluix literàriament o que resulti oportunista respecte de l’original, sinó que és intranscendent, mediocre, per molt que s’hagi volgut embolicar-ne la publicació com un gran esdeveniment. Tant se val que l’embolcall sembli saborós quan el fruit està eixarreït.
Màrqueting al marge, qui sí que ha fet una feina extraordinària amb El nou viatge del petit príncep és el seu il·lustrador, David Sierra (Madrid, 1987): uns dibuixos espectaculars, amb tota l’estètica de la galàxia, els estels, el somni i un nou petit príncep més proper als nois d’avui dia (paradoxalment, el clàssic «s’actualitza» més amb les imatges que amb el text). Una gamma de colors blaus, verds i turquesa que, tot i la fredor aparent, estan dotats de vida, emanen calidesa. Sens dubte, una immersió visual sensacional.
