Eulàlia Armengol (Barcelona, 1944) ha estat sempre una apassionada de la lectura i l’escriptura, malgrat que la seva vida laboral s’hagi mogut en l’àmbit del màrqueting i la comunicació. En l’actualitat està jubilada, viu al Maresme, i forma part del col·lectiu Escriptores del Maresme, comarca on s’enquadren molts dels seus contes.
Va debutar en el món literari amb la publicació d’un primer recull de contes, La insuportable absència del bròquil (2020), al qual el va seguir Ara em prendria una orxata (2022). Així, Vet-ho aquí… (Trípode, 2025) és el seu tercer recull de contes. Es tracta de quarante-set narracions d’àgil lectura que reflexionen sobre aspectes diversos de la nostra quotidianitat des d’una mirada irònica i, alhora, crítica.
Vet-ho aquí… és el teu tercer llibre de contes. Podríem considerar que t’has especialitzat en aquest gènere?
Sí, però, més que especialitzar-me, és el gènere que m’agrada i s’escau amb la meva manera de fer. Considera-ho un biaix professional.
Biaix professional?
Abans em dedicava a assessorar en temes de comunicació. La idea era que un escrit només havia de tenir allò que interessava, sense fullaraca, ni ambivalències, ni repeticions. Havies de redactar perquè t’entenguessin, no perquè t’endevinessin. I un conte també ve a ser això: la manera més senzilla d’explicar una realitat complexa a través de la ficció.
I com veus la salut del conte avui en dia?
La veig delicada, però no pas sense futur. El conte és el gènere literari més antic, és consubstancial amb el gènere humà i ha aflorat mostres escrites des de fa més de quatre mil anys en els diferents continents. Em miro la salut del conte amb una visió àmplia. Vull dir que, malgrat que sigui el gènere literari que ara es ven menys, aquesta situació no deixa de ser una anècdota, si la comparem amb la seva trajectòria mil·lenària.
Llavors, no creus que arribi a desaparèixer.
El conte és un gènere que ha servit per educar, advertir, crear valors, recordar herois i establir arquetips. No dubto que, molt probablement, serà l’últim a desaparèixer. La humanitat, en el seu dia a dia, s’explica a través de contes. Si no, només cal llegir els diaris, o escoltar tertulians, i veure la quantitat de contistes que intenten fer-nos arribar els seus missatges plens de creativitat i fantasia.
Sí, fantasia n’hi posen a bastament. Tornem a la literatura: La insuportable absència del bròquil, el teu primer llibre de contes, aplegava trenta narracions; després va venir Ara em prendria una orxata, amb trenta-vuit contes; i el llibre de què ara parlem, Vet-ho aquí… en reuneix quaranta-set. En quin moment consideres que el recull de contes queda consolidat i s’ha de tancar?
Uns reculls de contes com els meus, en els que cada conte és diferent, es tanquen quan l’editora diu que ja n’hi ha prou! En tinc un fotimer, pendents de publicar, que passen per èpoques de descans o de revisió i estan escalfant a banda, esperant ser editats.
Eulàlia Armengol en una foto de Fefa Freixa.
Però a banda de l’opinió de l’editora, quina és la valoració que en fas tu?
Pel que fa al meu criteri, a mi m’agrada que cada recull tingui moltes mirades: iròniques, enyorades, reflexives, amoroses… que mostri el que jo veig: un món variat, fascinant i sempre sorprenent, on hi ha moments per a totes les emocions.
Referent al títol, és una carta de presentació en tota regla: Vet-ho aquí… Una fórmula ben coneguda d’iniciar la narració de contes, sobretot en un context d’oralitat.
Sí, oi? Després de La insuportable absència del bròquil i Ara em prendria una orxata, que segons el Marc Giró són els millors títols de la literatura catalana, posar aquest, que era el començament d’un dels contes, ens va semblar que anàvem a l’essencialitat, a com començava qualsevol conte de quan érem petits.
M’ha cridat l’atenció la il·lustració de la coberta del llibre, on se’ns mostra un fragment de la típica imatge de la teoria de l’evolució de Darwin i, en el teu cas, el darrer individu porta un llibre a la mà. És una clara referència al novè conte que trobem, titulat El mico de Darwin.
El conte El mico de Darwin es va afegir mentre treballava amb l’editora per tancar el recull. Li vaig comentar la història i em va dir que podria ser un conte. L’endemà ja el tenia fet i el vàrem afegir al recull. Vaig ser jo qui va voler aquesta portada i la dissenyadora, l’Elma Presas, ho va interpretar a la primera.
I la referència a Darwin?
Vet-ho aquí que tot va començar amb l’evolució fins que l’homo sàpiens va incorporar l’escriptura i la lectura a les seves habilitats. Però curiosament no volia referir-me al conte del mico, sinó que, aprofitant el concepte de l’evolució, vaig voler expressar què penso jo dels contes.
Per això l’última figura duu un llibre a les mans.
Sí, un dels motius que l’homo sàpiens porti un llibre a la mà és aquest. Com he dit abans, considero que els contes han estat essencials per a l’home, per al seu desenvolupament intel·lectual i per a la transmissió, primer oral i després escrita, de missatges i valors. Els contes són una eina força inofensiva però altament poderosa. La Ventafocs es va escriure a la Xina en el segle IX aC i d’aleshores ençà, les germanastres d’arreu tenen clar que el maltractament els pot sortir car.
En canvi, el conte que ha cedit el seu títol al recull no és aquest d’El mico de Darwin. En realitat el primer conte del llibre és el que es titula Vet-ho aquí…, tot manllevant el títol genèric del recull. Una història, per l’altra banda, que es converteix en una crítica ferotge d’un sector de la societat.
El que jo imagino com escriptora, i ho poso sobre el paper en format de conte, no sempre arriba amb la mateixa freqüència d’ona al lector. El primer conte del meu primer recull era una història que feia riure i la majoria es quedaven aquí, en l’anècdota divertida. De fet, era el relat d’una gran frustració, de l’intent fallit de trencar el famós sostre de vidre d’una executiva jove.
Eulàlia Armengol / Foto de l’Editorial Trípode.
I en el present recull?
Aquest que identifiques com una crítica ferotge d’un sector de la societat, per mi és una crida a l’esperança, a confirmar que el partit no s’acaba fins que l’àrbitre no ha xiulat. Amb el teu comentari em fas adonar que, com que escric basant-me en allò que veig, en una realitat que tinc força assumida, el fet de retratar-ho es veu com una crítica, quan en realitat per mi només és una foto, una descripció de la realitat observada. En aquesta mateixa fotografia hi pots veure moltes realitats perquè, sens dubte, hi són.
És allò que es comenta sempre sobre el fet que hi ha tants significats en un llibre com lectors que se’l llegeixen.
Sí, escoltar comentaris dels meus contes em fa veure aspectes en els quals no m’hi havia fixat. En les darreres presentacions, quan un altre escriptor analitza el recull, les observacions són del tot encertades però de la intencionalitat que m’acrediten, no en soc sempre conscient. He arribat a la conclusió que, en lloc de ser una escriptora que dona voltes als seus arguments i personatges, suco la ploma directament en el meu subconscient, sense filtres.
Abans he parlat de l’oralitat, i penso que és la millor manera de definir el teu estil narratiu: senzill, planer, entenedor… però sempre buscant el lèxic adequat per a cada situació. Seria aquest, el teu plantejament tècnic de l’escriptura?
No sé pas si tinc un plantejament tècnic. Com deia un personatge de Molière que estava encantat de la vida perquè li havien dit que escrivia en prosa, a mi em passa el mateix. Soc tal com raja i els amics que em coneixen, quan llegeixen els meus contes, em comenten que els sembla que m’escolten quan parlo.
Entenc.
He après a escriure, en general, a fer frases entenedores, a arribar a dir allò que tinc al pap. No sé si soc una escriptora amb una tècnica determinada. Sí que miro molt com estan fetes les frases, que les paraules diguin allò que vull dir, no fer servir paraules alienes al meu lèxic habitual, i més aviat recuperar, amb amor i enyorança, les paraules, les frases que feien servir la meva mare i la meva àvia per definir situacions. Aquest homenatge, no explícit, el trobaràs a molts contes meus.
Sí, aquest és un aspecte que amara la teva narrativa.
Enyoro com parlaven i aquella riquesa de vocabulari que tot ho podien dir amb mil matisos diferents. Eren dones sàvies i llegides que encara escolto dins el meu cor.
Voldria incidir en la senzillesa narrativa perquè és un recurs que no implica, de cap de les maneres, que els contes només siguin un entreteniment. Ho són, però personalment, amb la seva lectura, he copsat una clara intenció d’elaborar un missatge crític, moltes vegades a través de la ironia.
En el meu cas més que intenció n’hi pots dir incontinència. Quan hi ha algun tema que em trasbalsa, que m’afecta, m’enfada, m’entendreix… en definitiva que em provoca una determinada emoció, l’acabo abocant de manera compulsiva a l’ordinador.
Com has dit abans, directament del teu subconscient, sense filtres.
Sí que, com que escric contes, tinc una mena d’automatisme que fa que fins que no li trobo quin final pot fer més entenedor el missatge, no m’hi poso. Pot ser que escolti una conversa, que hi vegi maldat, ignorància o algun tic repetitiu de la nostra societat, i, no sé pas com, ho converteixo en conte en poques hores. La meva mare ja em deia: Nena, tens més cuento que en Calleja!
Feia molt temps que no sentia aquesta expressió…
Si sou joves no sabreu que Calleja feia contes com a xurros i els regalaven a la canalla en un format de 5x5cm quan anaves a un restaurant.
Això del regal en els restaurants no ho coneixia, no. Al recull Vet-ho aquí… les temàtiques que tractes formen un ventall força ampli: amor, mort, família, relacions, masclisme… i fins i tot un tema tan actual com és la crisi climàtica. D’on extreus les matèries per crear les teves històries?
Escolto la gent, llegeixo temes d’actualitat, que m’interessen molt, un munt de contes i novel·les i observo. Sovint, després d’estar en algun lloc, en el trajecte de tornada, si vaig sola, ja escric mentalment un conte. Fa dies un amic em va dir: em fa por dir segons què davant teu perquè em veuré en el proper conte. Els fotògrafs tenen sempre la càmera a punt. Jo, el cervell obert.
També voldria ressaltar l’ampli espectre de personatges que ens presentes, perquè tan aviat tenim personatges joves com adults, i fins i tot infants. I en tots els casos se’ns mostren coherents. Com treballes una amalgama tan àmplia de personatges?
La setmana que ve faig 81 anys i tinc molta memòria del passat. Malauradament no recordo on vaig deixar les claus fa una estona, però aquesta mancança no m’afecta literàriament. Els meus contes parlen de criatures que conec, de la criatura que jo vaig ser i de les malifetes que els grans m’infringien, com és ara no ser la princesa de l’obra de l’escola, haver-me de posar la roba que volia la mare…
Fas memòria del propi passat, doncs.
Recordo els mons que em construïa de petita per explicar-me tot el que no entenia. Els contes també parlen d’històries meravelloses que em contava la meva àvia i que havien passat al segle XIX a mariners del Maresme o a industrials que havien fet les Amèriques. Parlo dels exilis a l’Argentina i a França dels meus pares i d’amics de la seva generació; dels anys seixanta amb el boom de la immigració espanyola, d’ara i de com imagino un món demà (amb robots, amb els xinesos governant, amb una independència ja aconseguida…).
Molts temes…
Alguns dels contes són futuristes i altres, com un dels senglars o d’assassinats inexplicables, són anades d’olla que volen expressar problemes reals a través de fabulació.
Pressuposo que aquest tercer llibre de contes és un més en la teva trajectòria i que continues amb l’escriptura de noves històries. Hi ha algun projecte a punt de veure la llum?
El meu cap sempre escriu. Un pintor veu una persona i se la imagina des d’un angle determinat, com quedaria en un quadre. Jo escric fins i tot després d’un munt de trucades de persones que no poden venir a una presentació, i ho aboco, una hora abans de començar l’acte, en un conte que em desangoixa amb ironia: la fórmula màgica que arrodoneix totes les arestes de la vida.
