Eulàlia Armengol (Barcelona, 1944) s’ha dedicat professionalment al màrqueting, la comunicació i la cultura, tot ocupant llocs de direcció i assessoria en diferents empreses. També ha estat redactora de guions cinematogràfics i productora de projectes de divulgació cultural. En jubilar-se es va poder dedicar amb més intensitat que mai a l’escriptura de relats, una activitat que sempre havia practicat i que constituïa la seva passió. Ara em prendria una orxata, publicat per d’editorial Trípode, és el seu segon recull de contes. En ells, i a través d’una ironia subtil, ens convida a reflexionar sobre temes quotidians que poden interpel·lar el lector perquè de ben segur se sentirà identificat. Temes com l’amor o el desamor, la companyia o la solitud, les alegries o les tristeses, són alguns dels que apareixen en aquest recull, i sempre amarats d’optimisme.
Acaba de publicar el recull de contes Ara em prendria una orxata, títol tan original com el del seu anterior llibre, La insuportable absència del bròquil.
En el cas de La insuportable absència del bròquil, que pot semblar una boutade –i, com que sempre parlo mig seriosament mig en broma, sens dubte ho és— es correspon a la trama d’un dels contes. Tracta de l’absència, de l’enyor, de com resulta insuportable aquesta absència, i d’un bròquil que fa de catalitzador. Em va sortir el títol de raig, sense pensar-m’ho gens ni mica: la-insuportable-absència-del-bròquil! Vaig tenir molt clar que aquest, i cap altre, havia de donar títol a la meva obra. Soc força intuïtiva i, un cop fet, me n’adono del perquè. Perquè en aquell conte es parla de sentiments profunds, però la protagonista ho expressa amb lleugeresa i humor. D’això van els meus contes.
Entenc. I referent al segon recull de contes?
En el cas d’Ara em prendria una orxata, és una mica pel mateix motiu. El conte és dels que més m’agraden i la protagonista podria substituir una orxata per un munt d’altres propostes. Com tots plegats! ¿Per què ens hem d’estar del que es ve de gust? La protagonista s’atreveix a buscar la felicitat. S’atreveix a ser feliç ara, no al cap d’un mes, ni l’any vinent. Deu ser l’edat, però Ara em prendria una orxata va molt en línia amb la meva filosofia de vida.
Com decideix l’ordre dels diferents contes?
Quan envio el recull de contes, té l’ordre que a mi em sembla. No posar de costat dos contes del mateix estil, per exemple, i combino els tranquils amb els punyents. Un cop endreçat, l’editora fa la seva feina i proposa alternatives. Val a dir que sempre estic d’acord amb els seus canvis perquè els comentem i, sens dubte, ella té una visió més precisa que jo sobre com el lector percebrà el ritme amb el qual estan ordenats els contes. Ens posem d’acord de seguida.
Sembla que la narrativa breu és la seva preferida.
Fa molts anys que escric. Vaig començar de joveneta, escrivint relats de situacions que m’impactaven, que havien estat importants, o que considerava que pagava la pena guardar, per recordar-les més endavant. Em sortien relats irònics i divertits a partir de situacions tenses que havia viscut. No saps com n’és de terapèutic escriure!
I tant!
Per deformació professional, perquè em dedicava a la comunicació, el relat breu és el que em va millor per expressar-me. Explicar una cosa en una pàgina i que sigui entenedora: descripció de personatge, ambient, trama i desenllaç, és força més complicat que esplaiar-se en deu fulls. Però no es tracta de quin gènere és més meritori, sinó quin s’adapta a la personalitat de l’autor. A mi m’agrada que, amb quatre pinzellades, arribi allò que vull dir.
I a més d’aquestes quatre pinzellades?
Els meus contes preferits són aquells que deixen que al lector li faci la bullida i en tregui les seves pròpies conclusions. De tot el que he llegit, he après que tres línies poden ser prou contundents, demolidores, o fer-te reflexionar sobre el per què de tot plegat.
Eulàlia Armengol en una foto de Fefa Freixa.
El recull consta de 38 contes força breus, cosa que em duu a remarcar alguns dels trets característics del gènere. El primer, en part, ja l’acabem d’esmentar: la brevetat. Com es planteja les històries per tal de sintetitzar-les en la seva mida justa?
La història em ve al cap i li vaig donant voltes fins que trobo com presentar el desenllaç. Quan ho tinc clar, em poso a escriure i ho faig de raig, fins que acabo. La brevetat? Personalment soc xerraire i gens breu, però, tal com t’he comentat abans, quan et dediques a la comunicació aprens que les coses s’han de dir de manera unívoca, clara i sense anar-te’n per les branques. Després de més de cinquanta anys d’anar per feina, d’aprendre a sintetitzar, ara no sé esplaiar-me sobre prats verds i fulles tardorenques que cauen suaument mentre el rierol canta juganer saltant per roques polides per mil riuades que brillen al sol. No fa per mi! Quan algun cop me’n vaig per rierols, que també em passa, eh?, després ho esborro perquè em fa nosa.
Una altra característica seria la intensitat, perquè es tracta d’històries quotidianes de les quals se’n pot extreure un missatge profund.
Els autors ens retratem de cara o de perfil quan escrivim. Encara que no parlem de nosaltres mateixos, pel fet d’haver triat un personatge amb unes característiques determinades, ja vol dir quines preferències tenim. La intensitat, en el meu cas, va de sèrie! He hagut de moderar-me força, perquè la intensitat en les relacions del dia a dia pot resultar atabaladora. Diríem que he après a comportar-me, però en els meus escrits hi ha la meva ànima i surt de trascantó quan la deixo anar. El missatge profund imagino que ve donat per la saviesa dels anys: en faré setanta vuit i això són un munt de lectures, de vivències, d’observacions que he anat analitzant, paint i metabolitzant. El pòsit de tot plegat són els meus contes.
Passem a la tercera característica, que seria el final sorprenent. Abans ja ha comentat que dona voltes a la història fins que troba com presentar el desenllaç, i aquest acostuma a ser, com he dit, sorprenent.
Del tema dels finals sorprenents no en vaig ser conscient fins que es va editar el primer llibre. Aleshores els presentadors i altres comentaristes ho van destacar. Tal com ho veig jo, la vida és una sorpresa darrera l’altra. Per més que planifiquem el dia a dia, la sorpresa, el gir de guió ens venen donats des de fora. Els meus contes són com jo veig la realitat: sorprenent.
Més enllà d’aquests trets que caracteritzen el gènere, encara en voldria ressaltar un altre, que considero que forma part del seu propi estil creatiu: la ironia. O si ho prefereix, l’humor.
A la meva família tots tenien sentit de l’humor i les rialles formaven part del nostre dia. Si en l’àmbit íntim pots riure del mort i del que et vetlla, en definitiva, ser més poca solta, a l’àmbit social cal moderar-se. La ironia és una eina força útil per dir tot allò que seria complicat deixar anar pel broc gros i una manera més educada de fer crítica subtil.
També m’ha cridat l’atenció el tractament dels personatges, als quals abans s’ha referit breument. Penso que estan ben perfilats i definits, que són creïbles i coherents. Com els treballa?
M’agradaria poder dir que els treballo, però no seria veritat. Uns quants anys de psicoanàlisis em van ajudar a saber quines trampes em feia jo mateixa al solitari i a veure, amb més facilitat, les dels demés. Només cal observar. Tothom és un personatge interessant i complex si l’escoltes amb atenció.
Ara em prendria una orxata es va publicar l’agost de 2022. Potser és aviat per preguntar-ho però: hi ha algun altre projecte a punt de veure la llum?
No és aviat, no! Tinc prop de quaranta contes inèdits. Ara cal decidir si van al contenidor de rebuig o al d’orgànic. El conte, que és el més antic dels gèneres, permet fabular, i explicar el món a través del prisma que triïs. Des del meu prisma hi veig tendresa i alegria de viure. Convertir-ho en conte és el meu repte diari.
