El paracaidista (Las Afueras) és una novel·la ubicada en un poble espanyol a l’inici de la postguerra i està dividida en capítols breus. Ana Campoy (Madrid, 1979), més coneguda pels seus llibres de literatura infantil, traduïts i premiats, fa de la guerra un personatge més que abraça totes les dones espanyoles que sobreviuen com poden i queden relegades, subjugades i vulnerables. Són mares, esposes i filles que reclamen, reivindiquen, ploren i pateixen.
Res no és seu, res no els pertany, fins que la caiguda d’un paracaigudista misteriós i ferit altera la vida del poble, desenterra velles picabaralles i desferma la tempesta perfecta. La seva aparició obre una esquerda vertical al cel del poble i una altra al passat de totes aquestes dones mentre es tracten temes com la memòria, la violència, la màgia i l’herència dels silencis i dolors que passen de generació en generació.
La novel·la comença amb la Tuerta i el seu fill, el Chico, treballant els animals de la granja de matinada. El silenci es fa tan feixuc com la calor. Llavors, veuen caure el paracaigudista, acudeixen al seu auxili i l’acullen a casa seva, on, a més d’ells dos, viuen el pare de la família i la filla petita, que és muda. La Tuerta mai no parla si no li demanen, com la resta de les dones del poble, que pateixen un silenci imposat i una por apresa davant un futur desesperançador.
El Chico, per la seva banda, enyora el seu nom, aquell que ja ha oblidat, i es refugia al vessant d’una muntanya. Ha anat pocs dies a l’escola perquè el seu creixement físic el va empènyer aviat a les feines del camp i els animals amb el seu pare. Un dia, ell veu arribar al poble un bagul en un tren i vol esbrinar què és. Així, la Tuerta i la seva família s’assabenten que els Cascas, la família més acabalada del poble, ha desenterrat un assumpte que semblava adormit.
L’autora empra una narració lenta amb una mirada analista i molt de lirisme, per exemple, quan es diu que la Tuerta porta el mal degotejant i deixa anar una reguera d’estrelles negres. Aquesta terra d’oliverars negres, convertida en infern, és molt lorquiana, i el poble, sobre els fonaments de picabaralles, enveges i assassinats, projecten tristesa i dolor.
El paracaidista és una història els personatges de la qual rememoren la vida per rescatar-se a si mateixos. Campoy aposta per una màgia que obre la pell i explora què s’amaga sota el patiment humà. Tinc sentiments oposats, perquè entre tant de silenci no es lliguen tot els fils ni s’aborden totes les ferides obertes ni es responen totes les preguntes. És una novel·la original, però tenia altres expectatives.
