Després de la mort de l’àvia, l’avi del protagonista no només es troba més sol, sinó que també està canviat. I, un dia, va prendre una decisió estranya: sense dir res a ningú, se’n va anar amb la bicicleta. Bé, a ningú excepte al seu net, que l’enxampa mentre fugia i el convenç perquè li deixi acompanyar-lo en aquest viatge de destí incert. Perquè el senyor es nega a revelar quin és el propòsit d’aquest desplaçament tan sobtat… i misteriós.
Una bicicleta y un dragón (y una bala perdida) (Degomagom, 2025) narra un doble viatge: el viatge sobre el terreny, que condueix cap a la frontera, i el viatge interior de l’avi i el net, que adopta la forma de redempció per al primer i d’experiència iniciàtica per al segon. Prenent com a punt de partida un motiu clàssic –la pèrdua que suscita que es doni a conèixer un secret familiar–, l’escriptor Daniel Hernández Chambers (Tenerife, 1972) obre una porta a un passat lligat a la Segona Guerra Mundial.
La història, tan senzilla com un viatge en bicicleta en què avi i net van parlant, és tendra i bonica, sense estridències ni grans girs argumentals. De les moltes mirades possibles a la guerra, l’autor planteja la qüestió que la població, els joves en particular, no trien fer la guerra, no escullen els enemics. Com a conseqüència, és possible trobar mostres de la solidaritat més genuïna entre les persones més inesperades; un missatge que reconforta i empeny a no perdre la humanitat, per molt que ens vulguin inocular l’odi. Hi ha bondat, hi ha generositat, hi ha acceptació de la diferència (que no és tanta diferència, de fet); hi ha un ventall d’emocions commovedores en aquest llibre per a nens.
L’autor ens té acostumats a les novel·les ambientades al passat (sovint amb històries de misteri dirigides a un públic juvenil), així que sap per on es mou; i, a més, sap parlar de temes delicats –el dol, la guerra, les renúncies– en un registre que no resta importància ni traumatitza; llegir-lo és com passejar al costat de l’avi i el net, i, com el més menut, pensar. Ens recorda que els avis, abans de ser avis, van ser persones; i això desperta una curiositat insubornable en el noi, que també aprèn el valor de mantenir una promesa.
Complementen el relat unes –bellíssimes– il·lustracions d’Eva Vázquez (Madrid, 1970), que evoquen els paisatges al llarg del trajecte, amb tons vius i càlids, com si una eterna i reconfortant posta de sol tenyís el camí. No dibuixa els rostres, no busca el traç concret, sinó que situa la mirada més enllà: captura el capvespre, captura els camps; dóna cos al relat en eixamplar l’experiència dels personatges, i hi introdueix el tema bèl·lic amb un simbolisme ben trobat. Imatges harmonioses, que flueixen en un relat harmoniós.
