De totes les maneres com es podia organitzar una exposició al voltant de la figura de Mercè Rodoreda, la que proposa el CCCB no me l’esperava. Vaig voler visitar-la sense haver-me informat abans sobre el que m’hi trobaria, per no anar-hi carregat ni de prejudicis ni de grans expectatives. Confesso així que en els primers espais de la mostra, em va costar situar-me en el discurs expositiu i en la relació que hi ha entre cadascuna de les obres exposades.
Així i tot, només amb el primer audiovisual, una producció del mateix CCCB sobre el llibre Viatges i flors, em va atrapar. La seva evocació de la natura rodorediana em va fer venir la necessitat de llegir-lo. Aquesta és, penso, una de les primeres i grans virtuts d’aquesta proposta, que genera interès en aprofundir en cadascun dels textos de l’autora catalana.
En lloc de limitar-se a fer un recull documental que il·lustrés, essencialment, la vida de l’autora i la relació que tenia amb aspectes com l’exili, la ciutat de Barcelona, el retrat de la infància en les seves novel·les, la guerra o les decepcions amoroses que hi trobem en les seves històries, la comissària Neus Penalba ha bastit un discurs riquíssim que permet al visitant viure -directament, viure- alguns dels temes centrals de l’obra de Rodoreda.
L’exposició també mostra la preocupació de Rodoreda sobre com l’adaptació cinematogràfica de ‘La plaça del Diamant’ afectava la interpretació que els estudiants feien de la novel·la.
Rodoreda, un bosc és una mena de gran escenari amb diverses cambres, en cadascuna de les quals hi ha diversos estímuls per sentir d’una manera -diria- sensorial el que són els relats rodoredians. M’atreviria a afegir que aquesta exposició més que aclaparar amb un excés d’informació i documentació, intenta recrear el vast univers que era la seva literatura.
D’aquesta manera, cadascun dels ambients que el visitant hi troba aborda qüestions transversals en la seva obra, com la infància, la veu i la innocència dels seus narradors, el desig i la sexualitat, els amors lluny del romanticisme, la guerra o els somnis, entre d’altres. Fins i tot, la preocupació de Rodoreda sobre com l’adaptació cinematogràfica de La plaça del Diamant afectava la interpretació que els estudiants feien de la seva novel·la.
Tot plegat s’aconsegueix amb una breu informació de context, diverses citacions dels seus textos i un enorme recull d’obres que tot i no tenir una relació directa amb Rodoreda sí que permeten construir aquestes escenes. Són peces de Picasso, Cuixart, Carrington, Chagall, Vayreda o Tàpies, per citar alguns noms. També hi ha fotografies, dansa i cinema (de la coreògrafa i ballarina Pina Bausch o dels cineastes Michael Haneke i Alice Rohrwacher). És a dir, la mostra ha cosit un discurs molt ambiciós i polièdric, sense caure en cap moment en la dispersió i potenciant sempre les senyes d’identitat de la literatura de Mercè Rodoreda.
El visitant també trobarà cartes i documents personals que ensenyen altres qüestions més personals de l’autora, com la seva relació sentimental amb Armand Obiols. Tot plegat, és una oportunitat fantàstica d’apropar-se a l’autora d’Aloma i La mort i la primavera, no per buscar les referències a la nostra obra rodorediana preferida, i no per confirmar el que ja sabem sobre l’autora, sinó per contemplar l’univers de Rodoreda a través d’altres mirades i amb ganes de sortir del CCCB amb necessitat d’abocar-nos a les seves novel·les una vegada més.
