Aloma és la primera novel·la de Mercè Rodoreda que llegeixo per decisió pròpia, després d’haver passat per altres obres de l’escriptora durant la meva adolescència per prescripció educativa. Llavors jo estava per altres coses i les lectures obligatòries no m’interessaven gens. M’he apropat a aquesta novel·la breu de Rodoreda amb molta curiositat, fa anys en vaig veure una adaptació teatral al TNC, però no en recordo gaire cosa. També he vist adaptacions de La plaça del diamant i sobretot he llegit moltes coses sobre Rodoreda i la seva obra. Però el més important és, sempre, llegir els textos originals i establir-hi una relació personal. Sembla una banalitat i potser ho és, però no es pot conèixer Rodoreda sense llegir-la.
I llegir Aloma ara, d’adult, per pur plaer i curiositat, ha estat una experiència magnífica. Primer de tot, perquè l’autora m’ha convidat a passejar per una Barcelona que ja no existeix i que m’ha produit una estranya sensació de nostàlgia, tot i que en l’època que va ser escrita a mi em quedaven unes quantes dècades per néixer. És la Barcelona dels tramvies (els d’abans), el de les sales de cinema (les d’abans), la dels passejos per La Rambla (la d’abans). Ha estat com si Barcelona fos un gran barri més que no pas una ciutat.
D’altra banda, m’ha produït una enorme sorpresa les reflexions tan lúcides que fa Aloma sobre qüestions com l’amor, les relacions de parella, les il·lusions frustrades, la maternitat o la solitud. Algunes d’elles tenen plena vigència en el nostre món actual i cal recordar que van ser escrites el 1937. La protagonista no deixa de ser una víctima d’un món dominat pels homes, ens parla sovint des del dolor i la resignació, però també des de la dignitat. Aloma sap quines són les dificultats que travessa en el seu present i les que es trobarà en el futur, no està segura si les decisions que pren són encertades, però té la força per assumir-ne les conseqüències, més que no pas els homes de la novel·la.
Mercè Rodoreda.
De fet, penso que els homes en aquesta història són també víctimes del món que dominen i Aloma és l’únic personatge que decideix viure com ella vol, després de tot. Aquests homes són el seu germà gran, amb qui viu a la casa familiar (després de la mort dels pares), juntament amb l’esposa d’ell i el fill. El germà sembla un home distant, poc dedicat a la seva família, més aviat fred. Sabrem per què, és clar. L’altre home important és el germà de la cunyada d’Aloma, que ve d’Amèrica a fer una estada amb ells. És aquest personatge qui sobretot marca un punt d’inflexió en la vida d’Aloma.
Els dos homes, en contraposició amb la protagonista, semblen empesos pels errors comesos en les seves vides. Infeliços amb el que tenen, però incapaços de renunciar-hi, viuen sumits en una mena de derrota. I és en aquest ambient on Aloma ha de tirar endavant. És una meravella descobrir com va creixent el seu personatge, com la seva innocència -podríem dir- juvenil va convertint-se en maduresa. És aquest grau de maduresa i dignitat que acompanya la protagonista en els moments més dramàtics de la novel·la que la fa un personatge tan estimat.
No cal dir que un altre dels goigs de la novel·la és la manera com Mercè Rodoreda escriu i el simbolisme que amara aquesta història, especialment el que fa referència al jardí de la casa familiar, el racó de pau d’Aloma, el seu particular paradís, del qual serà expulsada per la imprudència del seu germà. Vaig acabar de llegir Aloma (labutxaca) amb ganes de rellegir-la i d’endinsar-me en altres novel·les de Rodoreda. Quina força d’escriptura, de personatges i d’història!
