La Gioconda de Ponchielli ha tornat al Liceu, amb un repartiment que no decep, un director musical carregat de fantasia i una producció que brilla pel vestuari de Christian Lacroix. L’obra encara és absurda, de clímaxs inacabables i repetitius, de melodies a mig coure i escassa profunditat, així com de llibret impossible. Si actualment es critica Netflix per fer pel·lícules on es descriu tot el que passa i sense cap mena de sofisticació, La Gioconda n’és precursora: si la protagonista està a punt de suïcidar-se, ho diu. «Suïcidi! A prop de la mort».
Si el malvat Alvise odia la seva esposa i la vol matar, ho diu: «T’odio i et mato!». La literalitat ja existia, doncs, en aquest text impossible de Boito i en la música impossible de Ponchielli qui, malgrat instants puntuals carregats de bellesa, no té la màgia de Puccini o Verdi, ni l’encant de Bellini o Donizetti, ni la concisió de la Cavalleria Rusticana de Mascagni. La Gioconda sembla que no comenci ni acabi mai: com les aigües de la Venècia on es produeix l’acció, l’òpera puja i baixa però sense anar mai enlloc.
Afortunadament, el talent fa aixecar la producció. Des d’una proposta de Romain Gilbert que brilla pel vestuari de Christian Lacroix i la llum de Valerio Tiberi, amb un inici de quart acte que recorda al món romàntic de Caspar David Friedrich, referències a la Commedia dell’Arte que no cauen en generar por (no ens trobem davant els arlechini de Ca’Rezzonico a Venècia!) i efectes especials de foc, circ i ballet.
La direcció musical de l’israelià Daniel Oren està carregada d’idees, atenció al detall i construcció musical sòlida, malgrat certs instants de lentitud i amb entrades dubtoses amb el cor i els solistes. Tot i això, un dels plats forts de la nit. També ho és la Gioconda de Saioa Hernández, carregada d’aguts i amb una gestió ben interessant dels colors, però que encara queda lluny de realitzar un cant inspirat. Això sí, l’entrega en escena és alta, i el públic ho agraeix. Si fos capaç de trobar la passió i la flama de la melodia, es convertiria en una de les millors cantants de la seva generació.
Al seu costat, l’Enzo de Michael Fabiano també llueix aguts, sent molt solvent en els moments heroics (quina bona entrada a l’acte primer!). Hi ha instants, però, en els quals la bellesa vocal queda supeditada a la interpretació, i això fa que es perdi emoció i elegia en alguns moments que més ho demanen. També podria dir-se que si la Gioconda d’Hernández pot pecar de poca flama, l’Enzo de Fabiano sembla un pèl carregat en excés.
Així i tot, de tots els cantants és qui més demostra capacitat de manipular la línea vocal, buscant matís a cada oportunitat, demostració del talent musical del tenor. Solvent La Cieca de Violeta Urmana, atorgant bons greus a un dels personatges més ridículs de l’obra. Menys interessant la Laura de Ksenia Dudnikova, qui demostra més volum que no capacitat interpretativa, amb greus sonors però aguts desdibuixats. Entre el suficient i l’insuficient l’Alvise de John Relyea, qui destrossa la seva ària.
Tampoc resulta interessant el Barnaba de Gabriele Viviani, qui fa trontollar bona part de l’acte primer amb una línia vocal bramant i rupestre, que repeteix els mateixos trucs una vegada i una altra per a generar efecte, però no interès, en un personatge que ja de per si és força pla. Hi ha instants, però, en els quals aquesta Gioconda fa recordar que l’òpera, en altres temps, havia sigut una de les arts més importants.
Imaginar com era llavors, per poder-ho aplicar a les produccions actuals, seria treballar perquè el futur de l’òpera sigui millor. Mirar al passat, per a aprendre’n lliçons de qualitat, sembla que és el que aquesta La Gioconda porta al Liceu. I malgrat que no sigui una òpera de nivell, l’oportunitat de recuperar un ideal passat sembla prou interessant perquè es recomani veure-la.
