No deixa de sorprendre’m l’ambició i el bon gust de l’editorial Adesiara a l’hora de construir el seu catàleg. De tant en tant, em topo amb novetats que fan preguntar-me quan amortitzaran la inversió feta per aquests títols i a partir de quina xifra de vendes els sortirà a compte la seva aposta. No s’ha de reduir les decisions editorials a qüestions de números, però tampoc es poden obviar. Diria que quan vaig veure a la llibreria la seva edició en català de Llibre d’esbossos (del cavaller Geoffrey Crayon) de Washington Irving vaig posar-me les mans al cap d’alegria.
Em sembla un miracle que un llibre d’Irving estigui en català. En castellà -amb un nombre de lectors potencials més gran- no abunden les edicions disponibles i quan alguna editorial decideix publicar-ne alguna, no passa gaire temps abans de descatalogar-les. Trobar llibres d’Irving publicats en els darrers deu anys no és gens fàcil, excepte, és clar, alguna antologia general dels seus relats i els Cuentos de la Alhambra, que no està disponible en català.
Aquest Llibre d’esbossos és un volum que, en general, ha passat força desapercebut en castellà, tot i que fa anys que està publicar i tot i que un dels seus relats, La llegenda de Sleepy Hollow, és prou conegut (se n’han fet versions cinematogràfiques, una d’elles de Tim Burton). De fet, en castellà aquest llibre es va publicar amb un altre títol a Akal, La leyenda de Sleepy Hollow y otros relatos, amb traducció d’Axel Alonso Valle. Adesiara el publica en català amb traducció de Joan Sellent i Anna Brichs.
Washintgon Irving.
Em costa entendre que aquesta obra no tingui més pes en la història de la literatura universal, perquè és Romanticisme en estat pur i és, a parer meu, una joia literària, sobretot si el lector és, com jo, un apassionat de les llegendes i de la història i les tradicions britàniques. Els fantasmes d’Irving podrien habitar el mateix món que els de Charles Dickens o Emily Brontë. Hi ha en tots ells una dimensió existencial marcada per la presència de la mort i del pas del temps, per una transcendència que creua temps i espais.
Irving (1783-1859) barreja realitat i ficció per crear uns ambients que atrapen fàcilment. Ell mateix considera que no és gaire important decidir què és inventat i què no si tot plegat ajuda a entendre millor el que ens vol explicar. I certament, els seus paisatges fantasmals o abandonats són meravellosos, no només en un text com La llegenda de Sleepy Hollow, on un cavaller decapitat cavalca pels boscos tallant caps a l’espera que li tornin el seu, també a Rip van Winkle, on el protagonista, quan puja una muntanya, és víctima d’una mena de celebració fantasmal que el fa adormir durant prou anys perquè quan torni al seu poble poca gent se’n recordi d’ell.
La mort, i el dolor que aquesta provoca en els vius, té una presència absoluta en aquest volum de relats i assajos. Un dels millors, profundament colpidor, és La vídua i el seu fill, que retrata el dolor d’una mare sense recursos en el moment d’enterrar el seu únic fill i, per tant, la darrera persona que tenia ella al món. I ara que torna a recuperar-se la figura de Shakespeare, és d’imprescindible lectura el seu text sobre l’empremta del dramaturg a Stratford-upon-Avon, el seu poble natal. És tan extraordinari, que mentre el llegia vaig haver de reservar un vol per anar a visitar-lo.
La casa natal de Shakespeare a Stratford-upon-Avon.
En relació amb l’edició en català, he de dir, però, que he tingut sentiments contrariats. Durant la primera meitat del llibre, no sabia si gaudia més del text d’Irving o de la traducció de Sellent i Brichs. Em semblava una feina de traducció brillant, però va arribar un moment en què vaig haver de passar-me a la traducció en castellà. La meva decisió ve del fet que quan Irving diu «however», els traductors catalans posen «tanmateix», i quan Irving opta per «yet», una altra forma equivalent, els traductors tornen a optar pel mateix terme, «tanmateix».
Així, el lector es troba amb el «tanmateix» de manera constant, massa constant, en algunes parts cada dues o tres pàgines, a vegades més, fins i tot. ¿Per què Sellent i Brichs no van optar per posar dues formes equivalents, com fa Irving, i decideixen reduir-les a un mateix terme que, a mi personalment, em va acabar expulsant de la lectura? Sé que potser és una apreciació subjectiva, però l’abús d’aquest terme, que no respon a la fidelitat amb el text original, em va acabar irritant.
I confesso que la traducció en castellà no és millor que la catalana, la de Sellent i Brichs em sembla, en general, una molt bona traducció. I crec que és per aquest motiu, que el repetitiu «tanmateix», em va acabar destorbant tant la lectura, perquè vaig passar d’un enamorament total per aquesta versió a una decepció inesperada. Prou com per comprar-me l’edició en castellà per acabar de llegir el llibre. Una revisió d’Adesiara de cara a una possible reedició seria més que recomanable.
