El tenor estatunidenc Michael Fabiano és un intèrpret que, a més de cantar rols com Calaf o Cavaradossi, té una visió estructural molt personal del món operístic: des de com encaixar el gènere dins un món tecnològic, a les implicacions econòmiques de no fer que la música sigui al centre de l’experiència. Arriba a Barcelona per cantar a La Gioconda del Liceu.
Què és un tenor de veu gran?
La veu no es troba a la gola: va del cap a peus. No és només un element del cos. Una veu gran comença del terra, com si tingués arrels que surten del sòl. Hi ha tenors que tenen veus que comencen de cintura cap amunt: no perquè siguin veus petites, sinó lleugeres, més estretes, més brillants. Una veu dramàtica exigeix tot el cos per a fer possible la projecció. Les cordes vocals també hi tenen un paper important. Jo no em considero un tenor dramàtic ni spinto: més aviat, un tenor líric de veu gran.
Quin rol hi juga la projecció?
En el meu cas, un rol important. Sempre he tingut projecció, especialment al centre. Per això em vaig plantejar debutar l’Enzo de La Gioconda. Les meves mitges veus són fortes, de projecció natural i sense forçar. Per tant, sent La Gioconda una obra molt de centre, sembla encaixar. Així i tot, cada cop crec menys en els carrils que s’ha marcat per certes veus. Per exemple, hi ha rols de tenor líric i spinto que no cantaré, rols dramàtics que sí que faré. I sobretot em centro a fer obres que m’inspiren, que entenc i que em permeten no centrar-me en la meva veu, sinó en el personatge. Per mi, el cant que sona natural i espontani sempre serà més satisfactori que el forçat.
Què té el rol?
És molt interessant perquè no és Verdi, ni verisme, ni romàntic: viu en una zona intermèdia, no tan coneguda però amb els peus al belcanto. L’orquestra és més reduïda, menys de setanta músics, i això em permet tenir una mica de leggereza en el so, fer més piani que no pas fent Puccini. També tinc una connexió estreta amb l’obra: és com un paradís de gominoles, musica per la piazza. No m’agrada el caràcter literari del personatge, però la música és fabulosa.
Debutaràs Otello també a Gran Canària. Continuaràs fent papers de veu gran?
M’agrada fer piani! Fora bromes. Consideraria fer més òpera russa i francesa, potser Peter Grimes. Però tot el cànon d’òpera italiana és el meu centre. I que consti que soc un cantant analític: soc un músic que resulta que és tenor. I a vegades sacrifico part del so de la meva veu per expressar l’essència d’un personatge. Els que només volen sentir so bell, no en són fans. I em sembla bé, però jo no sacrifico passió interpretativa per fer només música agradable.
Fabiano a ‘La Gioconda’ / Foto: David Ruano.
Qui té una veu gran, ho té més fàcil per cantar?
A cada teatre em gravo la veu amb el mòbil, el poso a les últimes files i pujo a l’escenari a cantar. Comprovo que la meva veu soni amb impacte al final de la sala. No a l’escenari, allà no compta. Aquest any, com he fet Carmen al Met, he fet la prova, i he notat que la veu sonava amb impacte. Però això no és innat a la meva veu: és el teatre que ho possibilita.
Hi ha posades en escena que dificulten que això passi?
He sentit prou artistes mencionar que hi ha produccions que no col·laboren, i això em fa sospitar. ¿Per què hi ha una pantalla amb projeccions, o teles, i no legno a l’escenari, que permeti que les veus ressonin amb força? És contrari al que fem, és antitètic amb l’òpera.
Creus que aquest fet pot tenir un impacte en el públic?
Hi ha gent amb sentiment artístic que potser s’ofèn amb el que dic, però qualsevol persona que compra entrades està invertint en l’òpera. Quan algú ve al teatre a pagar cent euros per veure una obra, està invertint en els seus artistes i en el teatre. Això vol dir que aquests inversors, si no estan satisfets, poden marxar en qualsevol moment. Per tant, s’ha de tractar millor el públic, perquè l’experiència d’assistir a l’òpera valgui la pena, i que s’enduguin records quan surten de la sala.
Com descriuries una bona experiència operística?
Hi ha moltes opcions: uns volen sentir aguts, com si fos una experiència esportiva; d’altres, volen sentir duets famosos i altres cantants que reciten amb fúria, l’un contra l’altre. En totes les instàncies, a prima facie veiem que l’artista és al centre, cantant. Quan se’ls tracta amb tota la cura que mereixen, ho donaran tot i obtindran millors resultats. Alagna ho va dir en una entrevista recent: en el passat, els teatres tenien algú que els acompanyava en el seu dia a dia i que els permetia ser humans i fal·libles. Avui es troba poc. N’hi ha, però, com la Nuria Moreno del Teatro Real. Sentir que el teatre et té al centre, fa que el solista pugui oferir molt més.
S’ha perdut la figura del divo o diva?
Vivim en una època que aposta per l’estabilitat i reduir els extrems: que la base sigui més alta, i els casos excepcionals siguin més assequibles. Això fa que les estrelles brillin menys, sí. I també que entri a l’inconscient que potser no són necessàries. Però qualsevol promotor de teatre sap que s’ha de promocionar les seves estrelles. Per exemple: si un artista tira endavant una funció, i surt a saludar en solitari després que aquesta acabi, ¿no permet això unir el públic i l’artista? Això permet que diguin: gràcies per compartir aquesta música amb mi! L’òpera no es pot permetre el luxe que desapareguin aquestes figures.
Els divos i les dives no són éssers solitaris.
En absolut, estan sempre en relació amb el seu entorn. Si el públic o els teatres no creuen en l’excel·lència, aquesta es perd. L’altre dia parlava amb qui era el meu professor, George Shirley, que va ser el primer afroamericà en cantar al Met. Amb ell discutíem sobre la decadència de l’excel·lència. Per què s’han perdut certs estàndards? Un dels motius seria la tecnologia, amb l’omnipresència dels mòbils, que ens ha fet perdre capacitat comunicativa. També s’ha fet difícil poder-se dedicar a cantar en l’àmbit econòmic, i si una vida tan exigent com la de cantant d’òpera es fa cada cop més difícil, l’accés a aquest tipus d’art es fa cada cop més petit.
Ets un cantant apassionat per l’òpera. Com és?
Jo crec en les conseqüències: el que m’importa del que faig és el resultat. El viatge per arribar-hi és incidental i necessari, però la meta és el que m’apassiona. Jo crec que la música és una gran força pel canvi i que evita el rovell social. I si l’òpera és la suma de totes les arts, crec que no se l’ha estat definint amb prou correcció les últimes quatre dècades. Sembla que s’ha perdut la connexió entre els diferents silos que la possibiliten. Per tant, per molt que m’encanti obrir una partitura i enfonsar-m’hi, per molt que m’agradi pujar a l’escenari, el que més m’apassiona és saber que si faig bé la meva feina, puc influir en la vida de les persones i tenir un impacte positiu.
Quin impacte positiu?
La inspiració pot aparèixer en un segon, però quan ho fa, pot durar hores o dies. Es fa present al cos, al sistema nerviós, i quan una persona està inspirada, és quan té més potencial creatiu i capacitat per prendre riscos. Per tant: si jo, com a artista, puc produir una interpretació que inspira potser a un científic o a una doctora, i quan arriben a casa amb energia, poden tenir una idea que els permet curar una malaltia, vol dir que jo hauré fet la meva feina. Per això faig el que faig. Perquè sé que, com a artista, puc portar la flama de la inspiració a persones que poden canviar vides.
