Una producció eurotrash embolcalla la Manon Lescaut que ha arribat al Liceu, farcida de ballarines exòtiques, referències sexuals, espais bruts i elements pop. I sense cap mena de profunditat, originalitat o ambició en la direcció actoral: tan superficial com unes lletres monumentals amb la paraula Love que giren sobre si mateixes durant l’últim acte, la Manon Lescaut d’Àlex Ollé pretén portar la protagonista a la dura realitat del tràfic de dones.
El concepte funcionaria (al capdavall, el text original també parla de la falta de llibertat de les dones qui no obeeixen el poder o el fet de ser purament convertides en elements passius destinats al plaer masculí) però el tema és prou dur com perquè s’hagi d’exigir més que una direcció d’intèrprets insuficient, un vestuari banal o una escenografia trash i sense punt de vista. Si les prostitutes que Ollé vol portar a l’escenari es mereixen un tractament tan gris, prescindible i sense idees, potser no és el context en el qual es pugui vertebrar res més que brutícia. I això és tot el que aporta la producció.
Si tenir una ballarina exòtica deu minuts pujada en una barra no es mereix res més que ser una distracció passatgera i que no contribueix de cap manera a l’espectacle, potser no val la pena portar-la. I no perquè no sigui una tècnica de dansa amb el seu interès, sinó perquè té el mateix pes i rellevància que una cadira de bar a l’escena. És una pena que tot el potencial que resideix en un tema tan dolorós acabi sent irrellevant i cosmètic.
L’escenografia d’Alfons Flores només contribueix a fer soroll i molestar (les veus desapareixen en l’espai buit), així com el vestuari de Lluc Castells, amb les plataformes impossibles amb les quals s’espera que una soprano pugui cantar baixant unes escales sense perdre l’equilibri. És clar que l’equip creatiu no pensa a fer bona òpera i que al centre de l’experiència hi ha una estetització del dolor i la violència que és ben banal.
La direcció musical de Josep Pons navega entre la funcionalitat i la insuficiència, sense cap màgia i expressivitat. Alguns detalls sonors van destacar en la buidor, feina dels instrumentistes, i en d’altres tot quedava tapat sota un volum demencial. Menys soroll i més qualitat tímbrica, que ha quedat demostrat en nombroses ocasions que l’orquestra la pot donar.
Pel que fa als protagonistes, Asmik Grigorian va tornar a demostrar que és una gran cantant. Manon Lescaut no és un paper on brilli (s’hi va trobar a faltar cant italià genuí, tot i que l’artista va demostrar haver treballat una gran quantitat de detalls estilístics), i els volums impossibles que demanen les direccions (per excés de decibels, pels espais buits antimusicals, per les exigències escèniques ridícules) no van contribuir al fet que la música estigués al centre de l’espectacle.
El Des Grieux d’Ivan Gyngazov va demostrar cant matisat en comptades ocasions (que es poden comptar amb els dits d’una mà), superant el repte de la partitura en forte i molt forte. El baríton Iurii Samoilov va demostrar tenir més recursos expressius, sense l’estridència de Gyngazov, però, amb absència d’elegància. Donato Di Stefano va aportar un cant italià i ajustat a la partitura, amb autoritat cantora que no desapareix malgrat que el vestuari el faci semblar Torrente. Solvents Filip Filipovic, Mercedes Gancedo i Álvaro Diana, així com el cor de la casa.
Desgraciadament per a la direcció, Puccini va continuar liderant l’espectacle, i qui torni a veure Manon Lescaut hi anirà per la feina del compositor. Aquesta producció no farà res més que desaparèixer en l’oblit, un oblit on ningú trobarà a faltar la paraula Love en lletres gegants i que gira sobre ella mateixa.
