Xavi Ayén (Barcelona, 1969) és un dels periodistes culturals més importants d’Espanya, amb una llarga trajectòria a La Vanguardia; tant és així que a la biografia de la solapa d’aquest llibre es diu que és el periodista que ha entrevistat més premis Nobel de Literatura del món. El 2009 va publicar aquest volum de converses amb setze d’aquells guardonats, i ara publica una actualització, Planeta Nobel. Conversaciones con treinta escritores laureados por la Academia Sueca (Libros de Vanguardia, 2025).
A la introducció Ayén resumeix la història del guardó, així com de la seva dotació, origen, missió i polèmiques, com la del 2018 a causa d’una greu crisi interna. Després, apareixen les trenta entrevistes amb una imatge de cada escriptor, la justificació de l’Academia per premiar-los, algunes obres destacades de cadascun d’ells, una cita i un mapa del lloc de procedència per situar-lo geogràficament.
Ayén menciona Benito Pérez Galdós, qui, segons diu, no li van atorgar el premi «per la iracunda campanya política desencadenada contra ell al seu caïnita país d’origen». Un altre candidat espanyol que no el va rebre va ser Àngel Guimerà, «per no fer enfadar el nacionalisme espanyol». Cadascun dels escriptors aquí entrevistats són molt diferents, algun és fins i tot poc amic de les entrevistes, com és el cas de l’austríac Peter Handke, del sud-africà J. M. Coetzee (que no les concedeix i de qui es diu que sol tractar els periodistes amb fredor) i del colombià Gabriel García Márquez, que des de la recepció del guardó amb prou feines les va concedir.
Xavi Ayén.
Igual de diferents són els membres del jurat que trien el guanyador cada any. Tot plegat, és un guardó amb un jurat format per persones que canvien d’opinió i es contradiuen. Potser un any no atorguen el premi a un escriptor per certs motius i l’any següent l’atorguen a un altre precisament per aquests motius. De totes les candidatures que el jurat rep, que ronden les dues-centes, la xifra es redueix a vint noms i després a cinc, que són els que els acadèmics llegeixen per triar-ne un.
Planeta Nobel és una obra deliciosa per als amants de la literatura, dels premis i dels grans personatges de la cultura. Permet conèixer que molts d’aquests escriptors no només es dediquen a la literatura, sinó que tenen una segona gran afició artística, com Günter Grass, que esculpia, o Gao Xingjian, que pinta. També és interessant conèixer que Jon Fosse admira Federico García Lorca.
A més de tot allò exposat, al llarg d’aquestes pàgines es repeteixen temes com l’emigració o els nacionalismes. No obstant això, es percep una esquerda entre les entrevistes més antigues i les més recents pel que fa als temes. Per exemple, l’any 2005 es va entrevistar Gao Xingjian i se li va dir que la Xina ja havia superat França com a quarta economia mundial i que un dia podria ser la primera, quan avui dia és gairebé més una realitat que una possibilitat.
O com Toni Morrison, que assegurava que «el capitalisme salvatge s’ha acabat. Tot allò s’ha acabat. Sembla un miracle. Ningú aplaudirà més gent que guanya mil milions de dòlars a la setmana. Ja no seran un model. Aquests excessos s’han acabat, perquè ja no podem més». La realitat actual, però, indica una altra cosa. Altres afirmacions sí que envelleixen bé, per desgràcia, com quan Derek Walcott va afirmar: «de vegades, un diria que el govern del país es preocupa més dels turistes que dels seus ciutadans». Un documet apassionant que va més enllà de la literatura.
