Graziella Moreno (Barcelona, 1965) és llicenciada en Dret, estudis que l’han dut a treballar a l’Administració de Justícia i a diversos jutjats de Catalunya. Però l’escriptura sempre l’ha acompanyat, i la formació universitària i la vida laboral li han donat l’experiència necessària per dedicar-se al gènere negre amb coneixement de causa. El 2015 publica la primera novel·la, Juegos de maldad, finalista del Festival Cubelles Noir 2015 com a Millor Novel·la Negra. La seguiran El bosque de los inocentes, Flor seca, Invisibles, El salto de la araña (obra guanyadora del Premio Letras del Mediterráneo 2020), Los animales de ciudad no lloran i Pudimos ser héroes. La hora de la fuga (AdN, 2025) és la seva última novel·la, i en aquesta narració de gènere negre se submergeix en els espais més profunds i foscos de la ment i l’ànima humana, per exposar temàtiques com la corrupció, l’abús de poder i el maltractament infantil.
Del que primer m’agradaria parlar és del títol, aquesta «hora de la fuga», on clarament fas al·lusió a Arthur Rimbaud, a qui també s’esmenta en algun moment de la novel·la. Per què aquesta picada d’ullet?
M’agrada molt l’obra d’Arthur Rimbaud, especialment Une saison en enfer i el títol és una de les estrofes dels seus poemes. L’hora de la fuga és l’hora de la mort, de marxar d’una realitat que no suportes, és el que pretén una de les protagonistes, l’Esther Sampietro. Sap que ha arribat al final de la seva història, i fa el que ha fet sempre, una fugida endavant.
L’altra qüestió que voldria comentar abans d’entrar en matèria és la frase amb què encapçales el llibre: «El amor tiene dos caras. El horror, muchas más». Creus que l’horror s’estén amb més facilitat que l’amor?
Existeixen moltes formes d’horror, la maldat té molts rostres. Fer mal als altres amb una acció concreta és la manera més evident i més fàcil, però també ho és mirar cap a una altra banda, no actuar quan hi ha persones que pateixen, com fan alguns dels personatges.
Entenc: el silenci passiu.
Una altra forma és aprofitar-se d’una posició de poder o del privilegi per satisfer els desitjos més execrables, ser conscient de que pots destrossar la vida dels altres per sempre, sense sentir culpa o remordiment. Tenim molts exemples a la política d’aquest tipus de conductes.
En tenim molts, i fins i tot massa. Tornant a la novel·la, aquesta s’inicia amb un capítol força dur: troben el cadàver d’una jove que s’acabava de casar, Noelia Torres, i malgrat que en un principi es pensi en suïcidi, hi ha tot un seguit de detalls que fan plantejar altres possibilitats. És un recurs per captar l’atenció del lector des de la primera pàgina?
En totes les novel·les negres és important començar amb unes línies que sorprenguin el lector, crear una atmosfera que et mantingui enganxada al relat. Les meves novel·les són històries de per quès, de com és possible que siguem capaços de cometre aquestes barbaritats.
Per l’inici de la narració, i pel que tu mateixa acabes de comentar, és evident que tenim entre mans una novel·la de gènere negre. Però a banda del thriller i la denúncia, un dels temes cabdals que hi trobem és la corrupció. És una matèria que t’interessa tractar en la teva obra en general?
Penso que aquesta novel·la no és un thriller ja que no compleix amb les característiques que requereix aquest subgènere.
Sí, potser sí. La tensió constant hi és, però no amb la intensitat d’un thriller. També manté un ritme continuat, però no especialment accelerat.
És una novel.la negra per la denúncia i la crítica social que caracteritza el gènere. Crec que els autors negres plantegem al lector la realitat de la nostra societat sense fer judicis morals, simplement exposem per donar a conèixer què estem fent entre tots, com tractem les desigualtats socials i els efectes que tenen per a tothom.
I aquí entraria el tema de la corrupció.
La corrupció és una de les grans xacres que caracteritzen l’ésser humà, des del principi dels temps. És trist que en el segle XXI encara hem de lluitar contra ella, però per desgràcia forma part de la condició humana.
L’altre gran tema seria el dels abusos infantils, però considero que sobretot l’has tractat des de la perspectiva de les seqüeles que aquests abusos deixen en les víctimes. Hi estaries d’acord?
Totalment. Una de les constants en les meves històries és la infància, aquesta etapa tan determinant per a tots nosaltres. Per la meva experiència personal i professional, tinc clar que som els adults que som, a causa de les experiències viscudes des de que naixem. És evident que madurem i sempre podem ser millors persones, però tot el que ens ha passat ens marca molt.
I això, aplicat a la teva novel·la…
La hora de la fuga està inspirada en el cas real d’una nena de quatre anys que va patir el maltractament que relata l’Esther Sampietro a la novel·la. En el cas real, la nena va sobreviure, però amb greus seqüeles físiques i psíquiques. Per a l’Esther, els maltractaments han marcat la seva personalitat i l’ha convertida en el que és. M’interessava molt plantejar el que succeeix quan les víctimes es converteixen en victimaris.
De moment hem esmentat, com a personatges, Noelia Torres i Esther Sampietro. Però jo voldria parlar d’aquesta última i també d’un parell més. El primer seria la caporal encarregada del cas, Tea Valverde, una dona amb una situació personal complicada, i que malda per tirar endavant amb la investigació a pesar que els seus superiors la pressionen perquè tanqui el cas. Què ens podries explicar d’ella?
M’agrada trencar els estereotips que existeixen a les professions, i en aquests cas volia crear una policia que fos una persona normal, com qualsevol de nosaltres. Té els seus problemes personals, amb la seva ex sogra, amb la seva àvia que comença a desenvolupar una demència, i una feina molt exigent, trobant-se fins i tot molts entrebancs per portar-la a terme, amb l’enemic a casa…
No desvetllarem res…
La Tea és la llum d’aquesta novel·la, no és una heroïna, sinó una dona responsable que vol complir amb les seves obligacions, una mica cansada de lluitar contra tots els qui posen pals a les rodes.
L’altre personatge important en l’entramat de la novel·la és l’exfiscal Mauro Rovira, potser un dels personatges que va creixent i evolucionant més al llarg de la història.
Estic totalment d´acord. De fet, el personatge de Mauro no estava previst. A mesura que escrivia vaig tenir clar que necessitava aquest contrapunt; a més és la persona que coneix millor l’Esther i pot donar informació sobre el seu passat; això és essencial per saber què va passar aquella nit i on pot ser- hi. He volgut crear uns personatges que fossin el més reals possibles, i per tant, com tots nosaltres, estan plens de contradiccions.
I aquestes contradiccions, en el cas de Mauro, provenen sobretot del seu passat.
Mauro és un exfiscal pel seu passat una mica tèrbol i alhora intenta sobreviure com a escriptor. La meva intenció era que evolucionés al llarg de les pàgines; quan descobreix el que està passant, també ho fa la seva perspectiva de les coses.
I com a tercer element a destacar, tenim el personatge que ja hem comentat: l’escultora Esther Sampietro. És ella qui s’acabava de casar amb Noelia, i també és la principal sospitosa de l’assassinat. Ens la mostres com una dona que arrossega un passat molt dur de maltractaments i entrades sovintejades en centres de salut mental. Aquesta matèria de les malalties mentals és una altra de les que volies tractar en la teva novel·la?
Per descomptat. És un tema que sempre m’ha interessat especialment, i de fet, he estat treballant molts anys amb casos de salut mental.
Per tant, et bases en la realitat a l’hora de descriure aquestes situacions.
Els trastorns que pateix l’Esther no són inventats, estan inspirats en persones reals que pateixen molt. La salut mental és un altre dels reptes que tenim com a societat. Visibilitzar la malaltia mental de la mateixa manera que fem amb les malalties físiques és molt important per trencar amb tabús i pors. El consum de substàncies tòxiques, els problemes psicològics que apareixen en nens i nenes, el suport a casa i a l’escola, són cabdals.
I què hi podem fer, com a societat?
Molts problemes de salut mental acaben en conductes delictives i es transforma en un cercle viciós perillosíssim. Necessitem més assistència social i més recursos per donar solucions.
La novel·la s’estructura en tres apartats, i jo diria que els darrers tres capítols de la tercera part es constitueixen com un gran epíleg, en el qual vas explicant els diversos serrells que quedaven pendents. Volies un desenllaç ben tancat per totes bandes?
Penso que això és un dels requisits que han de complir les novel·les, i en especial les novel·les del gènere negre. No ha de quedar res per explicar, cap incògnita per resoldre. El puzle ha de quedar acabat fins a l’última peça…
També m’agradaria ressaltar el plantejament del punt de vista narratiu. Hi trobem una narració en tercera persona i el verb en present, i la vas alternant, en els capítols on fas referència al personatge d’Esther, amb una narració en segona persona que va combinant el verb en present o en passat, en funció de si ens parla del temps actual o bé evoca el passat d’aquest personatge. Per què vas triar aquest joc narratiu?
Aquest va ser un dels reptes. Volia que la veu de l’Esther Sampietro fos absolutament diferent a la dels altres personatges. Com he comentat, l’Esther es considera a si mateixa com un monstre i es fustiga parlant en segona persona. Les seves escenes són colpidores per aquest motiu. He intentat que cada personatge tingués la seva veu i per això era molt important canviar el temps de la narració segons el lloc i el moment. Això va complicar bastant el procés d´escriptura, de fet, vaig necessitar aproximadament uns tres anys fins que vaig assolir el text més o menys definitiu.
