‘Grande de España’ caricatura (o retrat) de la noblesa espanyola

MANEL HARO

La literatura va plena d’històries sobre grans famílies que amb el temps han anat perdent poder fins a quedar-se en la simple supervivència. De fet, en la nostra societat habiten algunes d’aquestes famílies que, fins i tot amb títols nobiliaris, tenen dificultats per pagar les seves factures. És el cas, per exemple, d’un dels personatges de la sèrie La que se avecina, Victoria Rafaela Balmaseda de Unzeta y Téllez-Girón, marquesa de Francavilla y Sacromonte, qui, encara que sempre diu que els diners no són cap problema per a ella, en realitat no té ni per posar un plat a taula.

És aquesta línia de personatges la que protagonitza la sèrie de Netflix Grande de España, on el marquès de Monsalvos ha de vendre el seu palauet de Madrid perquè no té ni per menjar. Així i tot, ell presumeix de tenir una gran fortuna i d’estar a punt de veure obertes les portes de la Grandesa d’Espanya. És a dir, fa veure que té un nivell de vida que en realitat no té, i això provoca situacions molt divertides, sobretot quan apareix una suposada compradora per al seu palauet que també fa veure que té molts diners, però viu a la perifèria i rep caritat per menjar.

Entre tots dos sembla que sorgeix una història que va més enllà de la compravenda de la casa i cadascú fa el que pot per impressionar l’altre. Aquesta parella és Antonio de la Torre i Alexandra Jiménez, un tàndem espectacular. Els directors i guionistes Juan Cavestany i Álvaro Fernández Armero plantegen situacions que tot i ser deliberadament exagerades semblen bastant realistes. Vaja, que estic segur que personatges com aquests poblen de debò la noblesa espanyola.

Sembla que aquesta sèrie va sorgir quan els seus creadors buscaven cases per rodar una altra sèrie i es van adonar de la decadència i desolació que s’amagava darrere del luxe i l’esplendor del passat. De fet, el protagonista de Grande de España lloga el seu palauet per fer rodatges de tota mena. La sèrie és realment divertida, penso que funciona a la perfecció, té el seu punt d’absurd, però sense cap excés. I els actors, principals i secundaris, estan brillants.