Em commou veure que la cultura continua creant fenòmens dels quals més o menys tothom en parla o n’ha sentit a parlar, que la societat no és del tot aliena a una bona història que ha colpit milers de persones. La bola negra, la pel·lícula d’Els Javis, va arribar a les sales de cinema sent un fenomen, gràcies al premi a la Millor Direcció al festival de Cannes i al fet de ser la pel·lícula seleccionada per representar a Espanya als Oscars.
Javier Ambrossi i Javier Calvo presenten una història que vol ser monumental, desmesurada en la seva narrativa i estèticament atractiva. Parteix d’una obra inacabada de García Lorca, La bola negra, de la qual només es conserven la llista de personatges i quatre ratlles, però també de diversos poemes de l’autor de Granada i del text d’Albert Conejero La piedra oscura. Tot plegat conforma un homenatge a Lorca, però no només a Lorca, sinó també a tot el que ell representava i encara representa.
La pel·lícula teixeix tres històries, lligades entre elles i totes tres protagonitzades per personatges homosexuals que d’una forma o altra pateixen alguna mena de rebuig per ser com són. L’engranatge estructural funciona, els directors ens fan transitar per aquests tres camins que a poc a poc es van creuant per esdevenir-ne, de forma simbòlica, un de sol: el de la memòria, la identitat, el dret que tothom té a estimar qui vulgui.
El que no veig que funcioni tant és aquesta desmesura retòrica i narrativa que sembla que ens obliga a tenir determinats sentiments, com si els directors volguessin assegurar-se que l’espectador queda colpit per la història i hipnotitzat per la bellesa estètica. I això fa que hi hagi certa insistència a remarcar quin és el sentit de la història que ens expliquen: no he trobat gaire marge per fer lectures que vagin més enllà d’unes evidències (unes evidències que es repeteixen massa).
D’altra banda, em sembla tan clar que hi ha una voluntat de construir una història decididament colpidora i emotiva, que tinc la sensació que se sacrifica en molts moments la versemblança. Així, mentre veia la pel·lícula, a estones em sentia seduït pel que veia i d’altres sentia que me n’allunyava. El que sí que em sembla inqüestionable és la bona feina que fan alguns dels actors, especialment impressionants són Gitarricadelafuente i Lola Dueñas.
No puc dir el mateix del Lorca que interpreta Alberto Cortés, potser el pitjor Lorca de la història del cinema. No sé si és problema d’actuació o de direcció, però la caracterització del personatge em sembla un desastre i no entenc que es construeixi una pel·lícula al voltant de Lorca i que Lorca s’apropi més aviat a la caricatura. En definitiva, veig en La bola negra una pel·lícula amb genialitats, però també amb grans debilitats que, almenys per a mi, acaben tenint molt de pes.
