Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’africà és un breu llibre de memòries del guanyador del Premi Nobel de Literatura, Jean Marie Gustave Le Clézio. En ell narra les seves experiències a l’Àfrica. Amb vuit anys va marxar amb la seva família a Nigèria, on el seu pare era metge de l’exèrcit britànic. Allà, el jove Le Clézio va aprendre a viure d’una manera diferent de com es viu a la gran ciutat, en la seva natal Niça (França). L’absoluta llibertat, la seva relació amb els paisatges africans i la filosofia de vida africana li influeixen en la seva manera de viure. Però si algú queda especialment afectat per les aventures a l’Àfrica és el seu pare, que, al tornar a Niça, no podrà desvincular-se de la manera d’entendre la vida i de la disciplina que va aprendre en el seu periple africà.
L’africà suposa un doble contrast. D’una banda la trobada amb l’Àfrica de l’autor quan era petit. L’impacte de la manera diferent d’entendre la vida i dels grans paisatges. D’altra banda el retrobament amb un pare que durant molt de temps va viure separat de la seva família mentre servia a l’exèrcit britànic a l’Àfrica. El petit Le Clézio va viure només un període de temps allà, però el seu pare va romandre encara més. Després d’uns anys sense tenir a penes contacte, el pare i la resta de la família es retroben a Niça i Le Clézio s’adonarà que el seu pare no és el que era. No pot suportar les actituds autoritàries contra els pobres, no entén la forma de vida europea i sobretot no pot deixar d’aplicar una disciplina massa rígida.
Podríem dir que en aquest llibre convergeixen diferents visions sobre la vida que poden topar entre elles. Però l’essència de la llibertat a l’Àfrica i l’atractiu dels paisatges queden tan latents en el llibre que un no pot deixar d’imaginar-se a si mateix corrent per aquestes grans planes africanes. El llibre té valor, no només perquè estem davant d’unes interessants memòries, sinó perquè també és un apassionant llibre de viatges per un dels llocs més atractius del planeta. El mateix Le Clézio avisa: «no vull parlar d’exotisme: els nens són absolutament aliens a aquest vici». Potser dir que un lloc és exòtic és reduir-lo a un simple destinació turística. I Àfrica és molt més que això.
