Jordi Cabré (Barcelona, 1974) és advocat, gestor cultural i escriptor. Ha publicat novel·les com Postal de Krypton, La pregària del Diable i Rubik a les palpentes. Recentment ha quedat finalista del premi Sant Jordi -i és la segona vegada- amb Després de Laura, novel·la que proposa una reflexió sobre els poders de la música i presenta un triangle amorós poc convencional, ja que, tot i que la trama és actual, el tercer amant és Beethoven.
D’on neix Després de Laura?
Després de Laura neix d’una idea simple: el poder transformador que té la música en les nostres consciències i inconsciències. Les seves virtuts sobrenaturals, màgiques, el misteri que envolta la creació musical, la “màgia negra” que s’endevina darrera d’un camerino o en els dits els virtuosos (Paganini l’anomenaven “el fill del Diable”). He portat aquest poder de la música fins a l’últim extrem, i irrompent en forma de fantasma enmig d’un triangle amorós molt passional.
Salvador Dalmau, un dels personatges de la novel·la, diu: “On hi hagi música, que s’aparti un text. Les paraules només són les eines dels mortals. Aquesta novel·la que llegeixes pot ser molt bona i pots rellegir-la mil vegades, però en el fons, la literatura sempre serà un art inferior. I inofensiu”. Com a escriptor, ho comparteix?
Just segons després de pronunciar aquestes paraules, l’avió en què viatja el protagonista trontolla i està a punt de caure. Per què? Doncs perquè ho decideix el destí, és a dir jo, és a dir l’escriptor, que no és pas un músic. Però si ens hem de posar seriosos, sí que admeto que la música té un poder més commovedor i més directe. I que té uns efectes més imprevisibles, com els té l’amor. D’això va la novel·la.
Ludwig van Beethoven és el tercer d’un triangle amorós, evidentment és mort, però tan present com qualsevol dels altres personatges. Per què Beethoven?
Beethoven fa una música molt humana, molt rebel, molt lliure: no compon per a les eslgésies o per a les corts, sinó per a l’art en si mateix. És el primer autor veritablement romàntic. Una música que desafia el destí, una vida que també va desafiar el destí (la condemna de quedar-se sord) i unes simfonies i sonates molt obsessives i de vegades fosques. Un músic genial però gens diví, profundament humà. Per això, quan el sentim o l’interpretem, és com si invoquéssim la seva presència.
I a vostè li passa el mateix que a Salvador Dalmau, que sent música per tot arreu i en qualsevol situació troba la seva banda sonora?
De vegades sí. És sentir la paraula “Nova York” i venir-me al cap “start spreading the news…”.
Diuen que la música estimula la creativitat. Vostè escriu escoltant música o el desconcentra?
Escric en silenci. I molt més si he d’escriure sobre música: hi ha un silenci “musical” darrera de qualsevol obra literària. Per què un autor escull aquella frase o una altra? De vegades s’assembla molt a quan un compositor escull una frase musical i no una altra: perquè havia de ser així. Perquè era necessari. En paraules de beethoven, “es muss sein”.
Reclama la importància de la figura del creador. Salvador deixa de ser intèrpret de les obres dels altres per esdevenir creador. Però acaba malament. Vostè també és un creador… Com encaixa tot plegat?
Del que es tracta és d’assumir la part de creador que tots tenim: no només ser intèrprets. I això comporta més riscos que la passivitat, els eguir el guió. Però tant pot acabar malament com bé, del que es tracta és de ser conscients de la nostra aportació al món i a la vida. Es tracta de ser capaços de fer cas del nostre cor, que és la veritable font de creació.
La idea d’utilitzar un narrador que parla des del més enllà és molt arriscada, però aquí no grinyola gens, perquè tota la novel·la està plena de referències i incursions en aquest món, des de les cites, les referències a Orfeu, l’ofici d’en Salvador, que és pianista de funerals… Des del principi va tenir clara aquesta opció, o en un moment determinat del procés creatiu va veure que la novel·la guanyava amb aquesta elecció?
Vaig ser conscient que un pianista de funerals, que era un personatge que sí que tenia decidit, podia tenir una capacitat especial per a ser observat pels fantasmes: no només toca per als esperits vius, sinó que la música també pot commoure i invocar els esperits morts. I de seguida vaig veure que la música podia ser, directament, un llenguatge que podem fer servir amb el més enllà. I per a algú que encara no sap decidir sobre el seu propi destí i que es deixa arrossegar, com és el cas d’en Salvador, de seguida em va servir que el relat fos dictat per una veu que no fos la seva. Ni tampoc la meva.
És dels que quan comença a escriure ja ho té tot planificat o només té els personatges i es deixa portar per ells, a veure com acaba?
Primer ve un tema que m’obsessiona. Que m’obsessiona prou com per a ampliar-ne coneixements i per a comprometre-m’hi, ser-li fidel, durant un grapat d’anys. Després arriba un personatge, o dos. I finalment ve una història que apareix mica en mica, tota sola, i que amb els mesos es va rectificant i rectificant i rectificant fins a trobar la “partitura” exacta.
Va començar a escriure amb la idea de guanyar-se la vida amb la literatura o l’inici va ser per una necessitat interior?
Escriure és una necessitat i viure’n no és un objectiu en si mateix. Ara bé: si arriba, seria fantàstic.
Ha guanyat diversos premis, com el Llorenç Villalonga o El lector de l’Odissea i ha estat dues vegades finalista del premi Sant Jordi, una amb Rubik a les palpentes i ara amb Després de Laura. A la tercera va la vençuda, o no li obsessionen els premis?
No m’obsessionen però fan il·lusió: escriure és una activitat molt solitària i tot el que sigui reconeixement social o simplement compartir, arribar, comunicar, és sempre benvingut. A la tercera sens dubte que va la vençuda, però jo ja em considero un gran afortunat.
