Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Quan era una nena, Anaïs Echeverría sentia enveja dels nens del barri, perquè volia tenir el mateix que ells. Ara, però, embarassada, vivint en un país estranger, amb la seva mare acabada de morir i a punt de vendre la casa de la seva infància, és quan s’adona que no té res. Amb aquests pensaments comença El polvo nunca se asienta (Editorial Arde, amb traducció al castellà d’Eric Levit Mora), una novel·la que és un viatge al passat i a la memòria familiar.
Aquesta obra de Karina Lickorish Quinn (Perú, 1987) està protagonitzada per una jove peruana que viu a Anglaterra i que, embarassada, torna a la seva ciutat natal per vendre la llar de la seva infància, la casa groga del turó, com la coneixen, després de la mort de la seva mare. Dividida en dues parts, s’hi inclou un arbre genealògic dels personatges a causa de la quantitat d’avantpassats i familiars de la protagonista que passegen per aquestes pàgines.
Al mateix temps que Anaïs torna per vendre la casa, Julia ho fa com a santa. Ella és una criada que va treballar a la casa anys enrere i que va morir després de caure per una finestra. El seu esperit va marxar, però ha tornat per fer miracles. Així, a través d’Anaïs -de carn i ossos- i de Julia -de figura fantasmal- es desenvolupa la història de la família des de diversos segles enrere fins a l’actualitat.
Karina Lickorish Quinn.
Anaïs experimenta frustració i desassossec quan torna des del món adult per recordar la seva infància. El passat i el que crèiem oblidat torna sovint després de temps amagat i ens fa mal. Tornen també els fantasmes, i comencen a lligar-se històries dintre d’altres històries que són com rius que recorren camins, temps i espais. Anaïs té malsons per la venda imminent de la casa.
A més, està perduda perquè no vol tenir aquest nadó i tampoc sap si vol casar-se amb el seu xicot, que li ha demanat matrimoni i està esperant una resposta. A més, té una taca a l’ull amb la qual també ha de bregar. Més d’una vegada, escolta veus, que no són res més que l’ansietat i el seu cap fent voltes, l’angoixa de veure que el que coneixia desapareix i els records se’n ressenten.
La protagonista reconeix que a partir de cert moment, la mort dels familiars es converteix en una cosa gairebé anodina i freqüent. Una mica rutinària. Feia anys que es distreia dels records per protegir-se i que no li fessin mal, però tot s’esfondra amb la mort de la seva mare i torna a la casella de sortida. Es queixa que la casa està desolada i que el passat l’abraça i arrossega cap enrere i cap avall. Diu que els records «tendeixen a allò translúcid abans de desaparèixer» i que tothom és un desert sobre el qual arrosseguem els peus, i on la pols roman.
