Aquest cap de setmana s’ha celebrat el primer concert de Camerata Penedès al Palau de la Música, juntament amb l’octet de l’Ensemble Bambú. El projecte que va donar lloc a la Penedès és sens dubte un dels al·licients de la iniciativa: és una orquestra de cambra cooperativa, i recomano vivament la lectura dels objectius que assoleixen amb la formació al seu web: la transformació social i la participació ciutadana partint d’un lideratge horitzontal. Molt interessant formació que a més va interpretar un programa ambiciós, amb la col·laboració de l’Ensemble Bambú, qui també es va estrenar al Palau.
Ja des de bon començament van mostrar ambdues formacions un innegable treball rítmic i de tempi, impossibles d’obviar per exemple a la primera peça, la Simfonia 10 de Mendelssohn. El seu va ser un Mendelssohn elegant, clàssic i amb voluntat de transparència i per a assolir-ho la coordinació era fonamental. Un goig poder sentir tant netes la successió de melodies dolces i amargues, com ara també la construcció dramàtica, ple d’efectes i trucs sobretot en moments de gran energia, com durant tot el tram final de l’obra.
Va seguir una peça del valencià Javier Martínez Campos comissionada pel Bambú Ensemble, la Serenata per a cordes. S’inicia amb uns atacs de la corda que recorda Bernard Herrmann, però que aviat transita a un univers minimalista que també pot recordar John Adams, i en contades ocasions també pot remetre als Black Angels de George Crumb. La peça és com estar veient una epopeia moderna de la HBO, farcida de textures sentimentals, esfereïdores i hipnòtiques.
Després d’una breu pausa va arribar l’Octet per a cordes de Max Bruch transportat a orquestra de cordes. Possiblement va ser el primer moviment la part més reeixida del concert, i també la més ambiciosa. Hi vam seguir veient una exquisida coordinació, crescendi treballats i canvis de secció definits. L’inici del 2n moviment potser no va presentar la subtilitat que s’esperaria, sobretot pel que fa les seccions més líriques, i les línies doloroses més subterrànies i greus potser es van fer poc presents especialment en les seccions més suaus. Però cap al final tot va recuperar el seu lloc i ja pel 3r i últim moviment van tornar a exhibir Camerata Penedès i Bambú Ensemble la presència que havien mostrat en les altres peces.
Així doncs, un èxit aquesta introducció de Penedès i Bambú al Palau de la Música de Barcelona. Esperem amb atenció futurs projectes ambiciosos, barrejant clàssics i música contemporània, per seguir obrint les portes a músics de talent dins l’escena catalana.
