Explosiva inauguració de temporada al Palau de la Música Catalana, amb una Wiener Philharmoniker exhibint precisió excepcional i una direcció de Daniele Gatti volcànica, excitant i minuciosa. Si la primera part, amb l’Apollon Musagètte de Stravinsky, va destacar per la musicalitat de direcció i intèrprets, la segona, amb la Simfonia 10 de Xostakóvitx, va acabar brillant encara més en afegir-hi força climàtica farcida de l’exageració característica del compositor.
De l’obra de Stravinski se’n poden dir moltes coses: que és a vegades massa difusa, que hiperfragmenta el discurs per aconseguir un efecte semblant al de L’Ocell de Foc o la Consagració, però sense la seva virulència i, per tant, es pot fer pesada, però el que és innegable és la musicalitat que farceix l’obra del compositor: per la precisió de les seves línies, el pes rítmic i emocional del contrapunt, l’aparent simplicitat de les melodies… Exemples clars del neoclassicisme que va dominar l’obra del compositor al segon quart del segle XX.
On potser Stravinski troba més equilibri entre emoció i virtuosisme és al «Pas d’Action» o a la «Coda». En aquest últim moviment es va poder veure els límits de l’estil de direcció de Daniele Gatti: els moviments menys extravertits, els més reflexius i melancòlics acaben sent menys espectaculars que la resta. S’hauria d’entendre aquesta afirmació no tant com un dèficit concret a la interpretació, sinó un recordatori que cada aproximació a la interpretació presenta sempre limitacions.
Albena Danailova.
En aquest cas, Gatti va excel·lir en nombroses categories i va dirigir amb precisió seccions com la «Variació de Polymnie», plena d’energia, dinamisme, accents i construcció climàtica. Els vienesos van acompanyar amb la qualitat superba habitual, hipnotitzant en els difuminats, meravellant amb la coordinació i pulcritud del so, dominant a la perfecció els volums de cada línia i grup.
Pràcticament, els mateixos punts es poden avaluar de la 10a de Xostakóvitx, on els primers compassos de l’obra, més introspectius, van quedar buits de misteri. Possiblement no es va recuperar l’entusiasme fins al gran clímax de la meitat del primer moviment, on la progressió musical reflectida per Gatti va fer trontollar les parets del Palau, i on la qualitat excelsa de l’orquestra va meravellar per la complexitat tímbrica, harmònica i textural de la seva execució.
Aquesta va ser la primera de les múltiples ocasions en què l’impacte de direcció i interpretació van sumar-se al talent del compositor per recordar-nos que l’estímul i el plaer que pot generar la bona música és difícil de trobar en altres arts. De les subtileses tímbriques de la percussió, a les línies melòdiques que s’encavallen entre instruments de vent i metall, al solo de la concertino Albena Danailova, al treball de cellos, a la secció en staccato del fagot… Un espectacle memorable del primer a l’últim moviment.
Per repassar altres instants de glòria trobem el segon moviment sencer, titulat «Allegro», on el talent de Gatti per prioritzar les línies essencials i donar-los volum dins els nombrosos tutti, va tornar a fer entrar la formació en erupció; o en el final del quart, on els contrastos, la rapidesa i la pluralitat de sons i línies es consoliden, creant un univers ple de filigranes, dramatisme, èpica i frivolitat. Amb la qualitat dels vienesos i el control de Gatti, el resultat va ser simplement excepcional. Quin bon inici de temporada al Palau!
