Arribar a entendre per què es produeixen tensions i conflictes entre països és tot un repte. L’allau d’informació que rebem és molt gran, molta de la qual es nodreix de notícies falses i interessades. Recentment, Yuval Noah Harari, l’autor dels llibres Sàpiens i Nexus, explicava que les empreses que hi ha darrere de les xarxes socials, com Facebook o X, potencien la circulació de relats deliberadament falsos que polaritzen la societat, ja que és des de la ràbia i la por com més fàcil els usuaris es mantenen connectats a aquestes xarxes i, per tant, més anuncis consumeixen i més dades acumulen aquestes plataformes per després vendre’ls.
Quan Rússia va envair Ucraïna, molts dels relats que circulaven deien, per exemple, que Putin, en un afany imperialista, volia reagrupar de nou els països de la Unió Soviètica. Però també hi havia una altra versió que apuntava que els Estats Units i l’OTAN havien anat massa lluny i a causa de les seves aliances amb els països neutrals propers a Rússia -és a dir, els Estats que no formaven part de l’OTAN-, com Ucraïna, havien provocat un Putin que s’havia vist obligat a reaccionar. La realitat és molt més complexa que aquestes lectures, però a la vegada és relativament més fàcil d’entendre si es tenen algunes nocions de geopolítica.
Parlar de geopolítica implica parlar d’història; de com s’han construït i destruït les fronteres al llarg dels segles; del paper que juguen les muntanyes, els rius, els deserts o els mars en la relació entre països; del poder que atorga tenir bones reserves energètiques fins a esdevenir un dels venedors principals de gas o petroli; de la rellevància que tenen les rutes comercials i navals; de com cada estat necessita els altres per créixer, sobreviure o garantir la seva seguretat. Per aprofundir en aquests temes -per què Rússia ataca Ucraïna, per què la Xina està reforçant la seva presència a l’Àfrica o per què el Japó i Corea del Sud s’entenen millor si és sota la mediació dels Estats Units- cal sortir del nostre marc eurocentrista. El projecte de la Unió Europea no és extrapolable, ara mateix, a la realitat d’altres zones del planeta.
El llibre analitza per què el Tibet interessa la Xina i l’Índia.
Tot això és el que tracta d’explicar el periodista britànic Tim Marshall (1959) al seu llibre Prisioneros de la geografía (Península, amb traducció al castellà d’Antonio Lozano), un assaig que sobretot ens ajuda a ampliar la nostra mirada vers els conflictes i les tensions del món. És a dir, no és una lectura que ens doni totes les respostes del que avui passa al planeta, però sí que ens dota d’eines per no caure en paranys o en explicacions simplistes. L’actualitat internacional canvia massa ràpid i llibres com aquests queden fàcilment desactualitzats. Per exemple, és el que passa amb el text sobre Rússia, ja que va ser escrit abans de la guerra amb Ucraïna, però després del conflicte per Crimea. Així i tot, continua tenint el seu valor, justament perquè en ser anterior a la invasió, té un aire premonitori, com si el que passa avui fos una conseqüència lògica, que ja es preveia.
Marshall ens parla també de la Xina, posant la mirada en com el país ha aconseguit ser una potència mundial i explicant les raons per les quals el país lluita per controlar una àmplia zona marítima, inclosos els illots en disputa amb altres països. La Xina centra els seus esforços a tenir una bona flota naval que els permeti treure múscul armamentístic en cas de necessitar-ho davant possibles amenaces. L’autor assenyala, però, que la principal amenaça que té el país és a dintre, ja que si l’economia xinesa no continua creixent, la seva enorme població de 1.400 milions de persones en patirien les conseqüències i podrien esclatar perilloses revoltes per al govern comunista.
Hi ha també un capítol dedicat als Estats Units, en l’era Trump, centrat sobretot en la seva relació amb la Xina i en les aliances que manté amb altres regions asiàtiques per tenir sota control les ambicions xineses: per exemple, Taiwan, Vietnam, Japó o Singapur. El país nord-americà s’ha volgut erigir en el garant del món lliure i això l’ha fet assegurar que res del que passa al planeta li treu la seva posició de primera potència. L’autor apunta quin ha estat el paper dels Estats Units en alguns episodis polítics d’altres països, com Cuba o Ucraïna.
Tim Marshall / Foto de © Nick Gregan (Planeta).
El repàs que Marshall fa a Europa comença per la formació de l’OTAN i, sobretot, de la UE, un projecte que va acabar amb les tensions entre països veïns, com França i Alemanya, i els va obligar a confiar els uns en els altres. Novament, el capítol està desactualitzat, perquè no inclou el pas que han fet Suècia i Finlàndia per entrar a l’OTAN, tot i l’avís de Rússia que si aquesta adhesió es produïa, hi hauria una resposta militar. És interessant, però, llegir quines són les debilitats i les fortaleses d’alguns estats, com Espanya, a partir de la seva geografia.
Marshall se centra també en Orient Mitjà i en Àfrica, i el més interessant d’aquí és descobrir la manera com Occident va decidir les fronteres d’alguns països, fetes moltes d’elles sobre un mapa i sense tenir en compte la realitat del territori, la qual cosa ha provocat conflictes que encara ara són vius. Per exemple, en marcar les fronteres no van tenir en compte si dintre d’elles unien pobles amb cultures, llengües i religions diferents sense cap voluntat d’entendre’s entre elles.
Penso que el valor de Prisioneros de la geografía és ser una mena de manual amb informació essencial sobre geopolítica perquè el lector després aprofundeixi en tots els temes que tracta el llibre. M’ha agradat llegir-lo, penso que és una lectura que, tot i que aborda conflictes i tensions diverses -i, per tant, demostra que el món està en ebullició-, ens deixa entendre que amenaces catastrofistes com una tercera guerra mundial són ara mateix més retòriques que reals. Malauradament, el fet d’estar tan desactualitzat és un obstacle i segurament ara hi ha assajos de geopolítica i actualitat internacional molt més rellevants.
