Vivim una època de contrastos i debats constants que l’art actual no ignora. ¿Veiem els avenços tecnològics com una forma de progrés o això ens condemna a tenir una societat menys humana? ¿Acceptem que el capitalisme garanteix la societat del benestar o el destrueix? ¿Comprem només el que necessitem o consumim de manera compulsiva? ¿Vivim com ens agrada o com ens imposen? Davant d’aquests dubtes, l’art contemporani pot ser una forma de militància o de reflexió. El pop art s’ha nodrit al llarg dels anys de la vida de consum i de les icones culturals que la societat ha creat. A conseqüència d’això, la línia entre art i negoci ha estat a vegades molt feble.
Recentment, he llegit el llibre d’entrevistes a Andy Warhol (1928-1987) -potser el paradigma d’aquesta dicotomia o convivència entre expressió artística i negoci- que va curar Kenneth Goldsmith i que va editar Blackie Books. En una d’elles, l’artista nord-americà deia que seria meravellós que algun dia la tecnologia evolucionés tant que les parets dels museus estiguessin plenes de pantalles amb obres d’art; també creia que en el futur (és a dir, ara) la gent no compraria tantes coses. Seria interessant saber què pensaria Warhol de la societat que tenim, hiperconsumista, hipertecnològica i amb personatges com Trump o Musk que l’haurien encuriosit d’allò més. No sé si els hauria dedicat alguna de les seves sèries, com va fer amb Elvis Presley, Marilyn Monroe o Mao.
El que sembla segur és que a Warhol li hauria agradat saber que el pop art continua viu. Només cal anar al Moco Museum de Barcelona per comprovar-ho. Una de les primeres obres que ens trobem en traspassar les seves portes és l’escultura Balloon Venus (2013), de Jeff Koons (1955), artista i empresari tan viu en el món de l’art i dels negocis com ho era Warhol. Tots dos es van servir del consumisme i van convertir el que és aparentment intranscendent en art molt cotitzat. Fins i tot, Warhol i Koons coincideixen a haver rebut diverses acusacions de plagi per reproduir o servir-se d’obres d’altres persones. La febre per Koons, l’artista viu que ha venut l’obra més cara, superant els vuitanta milions d’euros, recorda la de Warhol dels anys seixanta i setanta.
La imponent escultura de Kaws al Moco Museum.
Un altre dels artistes presents al Moco Museum és Kaws (1974), pseudònim de Brian Donnelly, qui va començar en el món del grafit i després es va passar a la pintura i l’escultura en les quals incorpora elements de la cultura pop, com els personatges de Barri Sèsam o de la saga Star Wars. També ha participat en col·leccions de roba d’Uniqlo i Sacai. Entre les peces que trobem al museu de Barcelona, hi ha, per exemple, Final Days (2016), una imponent escultura de sis metres inspirada en els dibuixos dels Barrufets amb els ulls en forma d’X, tan característics de l’artista.
El mateix Warhol té presència al Moco Museum amb una serigrafia, ben acompanyada d’altres obres dels seus amics Keith Haring (1958-1990) i Jean-Michel Basquiat (1960-1988). No falten altres grans noms de l’art actual, com Banksy o Marina Abramović, en un recorregut que abraça el videoart i els NFT, l’art en format digital que garanteix la propietat única de cada peça. ¿Què pensaria Warhol d’aquestes parets plenes d’art a través de pantalles? Segurament diria que és meravellós, i certament algunes de les obres -que beuen de la cultura popular– ho són. Aquestes seccions del museu són una bona forma d’experimentar l’art en formats no tradicionals i reflexionar sobre el que la tecnologia i la intel·ligència artificial pot aportar-hi.
També de la cultura popular es nodreix el japonès Takashi Murakami (1962), artista que treballa amb la pintura, l’escultura, la moda, el cinema i l’animació. Seu és el terme «Superflat», amb què va batejar un moviment artístic amb influències que es troben en el manga, l’anime i la cultura de consum. Diu Murakami, del qual s’hi pot veure l’obra Pink River (2015), que en el seu univers creatiu tracta de combinar la seva cultura, la seva gent i el seu país.
Una altra visitant davant una obra de Robin Kid.
Ara bé, dos dels artistes que més m’han interessat d’aquesta col·lecció són el xilè Guillermo Lorca (1984) i l’estatunidenc Robin Kid (1991). El primer representa en les seves pintures mons realistes, però alhora inquietants i màgics, amb escenes surrealistes i oníriques. La seva obra The Little Gardeners (2021) mostra un jardí exuberant, idealitzat, on es donen cita la innocència i la ferotgia. Hi veiem una nena elevant-se amb ales de papallona, però també feres salvatges devorant altres animals. En un dels racons apareix una altra nena amb un somriure que podríem titllar d’angelical, si no fos perquè té les mans i la roba tacades de sang. ¿Els contrastos de la nostra societat, potser?
D’altra banda, de Robin Kid -conegut també com The Kid- hi ha tota una sala. Aquest jove artista neopop tracta en els seus quadres les complexitats i contrarietats de la societat contemporània. En les diverses obres veiem narratives que posen en qüestió les llibertats individuals davant una realitat de corrupció, violència i injustícies. Si ve els relats neoliberals ens diuen que tots som iguals en drets i deures i que tots podem construir somnis, la realitat es mostra una mica menys afable.
Així, en les pintures de The Kid, veiem joves atrapats, d’alguna manera, entre el paradís somiat, la pèrdua de la innocència i la condemna a què els sotmet un sistema econòmic, polític i social agressiu. La diferència, segurament, entre la forma com voldríem viure i la que ens acaben imposant. Val la pena parar especial atenció a les obres Over and over (2019), Destroy me (2019) i I saw the sun begin to dim (2019), tots ells de títols clarividents. En definitiva, el recorregut que veiem al Moco Museum traça una reflexió sobre la societat i la cultura que ens acull i ens anima a pensar sobre els límits en els quals ens movem. També, és clar, sobre com ha evolucionat el pop art fins als nostres dies.
