Dues veus tràgiques

Bona vetllada al Palau de la Música amb 'Per precaució' de Raquel García-Tomás i 'La voix humaine' de Poulenc
Raquel García-Tomás
Raquel García-Tomás.

ALBERT MENA

Tret de sortida del cicle «Palau Fronteres» del Palau de la Música, amb dues propostes que destaquen l’experiència emocional de la dona. Ambdós casos són, però, extrems: per una banda, el que podria ser un trastorn límit de la personalitat, com en el cas de La voix humaine de Poulenc, on el personatge queda atrapada entre l’emoció i la realitat parlant per telèfon, o en el d’una dona vella aferrant-se a una llibertat al·lucinada poc abans de la mort, com en el cas de Per precaució, de Raquel García-Tomás i Victoria Szpunberg.

Més que recordar a la Norma Desmond de Sunset Boulevard, però, en aquest cas el personatge sembla presa en una autocombustió idealista que poc té a veure amb la realitat quotidiana de moltes persones que es veuen obligades a viure en una residència de la gent gran. No és, per exemple, cap infern, cap lloc on oblidar la infància o on es perd de vista la llum del sol: aquestes explicacions només es poden entendre des del privilegi, des d’algú que no es veu obligada a residir en un lloc perquè el seu cos no li permet viure sola. D’aquí que s’hagin de posar en pinces aquestes afirmacions, i que contextualitzant-ho es pugui entreveure que la proposta busca fer una Norma Desmond de Sunset Boulevard a la catalana que es posa perfum perquè sap que morirà i que el seu cos farà olor de podrit.

De nou, aquestes afirmacions només es poden entendre des d’una visió al·lucinada del fet de la mort, en un idealisme recalcitrant que resulta poc interessant conceptualment, però potser sí entranyable. La música de García-Tomás pot ser captivadora, com als primers compassos, i també farcida d’idees, com quan l’arpa pot funcionar com a rellotge i com a campanes de mort.

 

Mercedes Gancedo

Mercedes Gancedo.

 

La protagonista de l’obra no pot gaudir de la vida perquè li diuen que no pot fer res, li queda poc temps i és fràgil: d’aquí que busqui morir sola, aïllada, veient una finestra oberta i cridant que és lliure. La posada en escena també és subtil i senzilla, portant el Marc Rosich l’òpera al seu territori: les velles glòries del cabaret. Qui destaca per damunt de tot és Dolors Aldea, qui continua lluint tècnica vocal i habilitat interpretativa amb més de cinquanta anys de carrera a les espatlles. Tot un goig veure el talent transcendir les limitacions que imposa l’edat i saber treure-li partit vocal i damunt l’escenari a una obra de nova creació. També és dúctil l’arpa de José Antonio Domené, acurat a l’hora de treure els diferents sons que demana la partitura.

La segona part la corona una proposta de la Fundació Victoria de los Ángeles, repetint una La voix humaine que ja van portar al festival Life Victoria el 2019 i on hem pogut gaudir de l’evolució musical de Mercedes Gancedo, del perenne talent comunicatiu de Julius Drake i d’una de les primeres aproximacions de Marc Busquets, director del festival, com a director d’escena. Busquets firma una direcció deliciosament analògica, allunyada dels futurismes que poden trobar-se avui en dia a l’escena, i que reprodueix força literalment el text del llibret.

En aquesta ocasió s’hi ha afegit una evolució física del personatge, partint d’una entrada que podria ser digna de Wes Anderson. Gancedo s’anirà traient capes literalment i emocional fins que només hi queda la pulsió de suïcidar-se. La versió en piano de la peça és la versió publicada per primer cop el 2013 amb una habitual del Life Victoria, Felicity Lott. Gancedo brilla en els instants de més lirisme i expressivitat, tot i alguna fredor interpretativa en els instants més declamats. Drake continua sent fantàstic al piano, coordinant-se a la perfecció amb la cantant.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES