Abel (Anagrama, amb traducció al castellà de Xavier González Rovira) és la nova novel·la d’Alessandro Baricco (Torí, 1958) i és protagonitzada per Abel Crow, un xèrif de vint-i-set anys sobre el qual s’hi narren les seves aventures i la seva relació amb els seus familiars, la seva xicota intermitent i altres personatges pintorescos. Es tracta, en efecte, d’un western amb un temps no lineal que va més enllà de l’abans i el després, de la causa i l’efecte, i que trenca la frontera entre el físic i el metafísic.
Abel ha dedicat la seva vida a buscar què li tenia preparat el destí i a comprovar si realment allò era cosa del destí o de l’atzar. A més, ha arribat a la conclusió que el món és un lloc de solitud, on no n’hi ha res, només el record de com van degollar el seu pare i ell va haver de sobreviure. La seva missió més gran arriba quan la seva germana l’informa que penjaran la seva mare. Aleshores, Abel i els seus germans, tots ells també amb noms bíblics —Samuel, Isaac, David, Joshua i Lilith—, es proposen salvar-la, igual que el científic Kepler va rescatar la seva mare, acusada de bruixeria, com explica el mateix protagonista.
Alessandro Baricco / Foto: © Maria Teresa Slanzi.
Abel, com a xèrif i defensor de la llei, lluita contra el seu Caín particular, que és el món que l’envolta. Per a un pistoler com ell, disparar és una manera d’existir i no té por de morir, sinó de fallar el tret, de no estar a l’altura, i més en una aventura on arriscarà la vida. Abel convida a reflexionar sobre si som amos del nostre destí o del destí dels altres i sobre l’existència de l’ànima.
Així, Baricco hi inclou elements metafísics i lírics i es val de la força del llenguatge per construir una història on el narrador cuida cada pas abans de fer-lo. Potser la temàtica del western no sedueix tots els públics (o almenys el lector fidel de l’autor italià), però considero que és una lectura molt interessant, sobretot per la profunditat dels pensaments que hi trobem. Baricco no perd la seva essència.
