Una ‘Traviata’ sense esperit

Reposició de l'òpera de Verdi al Liceu plena d'estridències i excessos, però mancada d'emoció dramàtica
La traviata Liceu
Imatges de Sergi Panizo (Liceu).

ALBERT MENA

Vetllada electritzant al Liceu, de sentiments polaritzats i afirmacions explosives: sovint se sentia entre el públic que Nadine Sierra estava espectacular; també, que Javier Camarena estava apagat. I de fons, una orquestra tan pomposa que feia mal. Això sí, la maledicció de les males reposicions de Verdi segueix plenament viva, i en aquesta ocasió Leo Castaldi ha fet que el luxe, el glamur, la decadència de la producció original de David McVicar acabin embrutats per una histèria, una afectació, un descontrol i una falta de direcció notòries i sense interès.

Tornant al que és bo: Nadine Sierra, com mai l’havíem vist al Liceu. Si a la seva Lucia di Lammermoor se li podia criticar falta de caràcter, una indiferència envers les coloratures -això sí, molt ben executades-, en aquesta ocasió se l’ha vist en plenitud, encantada d’exhibir la seva veu i tècnica, plenament sana i bella en registre greu i agut. No va demostrar cant verdià, ni entendre el personatge de Violetta o dotar-la de vida o integritat, però tenir una veu plena de facultats passant per totes les línies del bon gust o la coherència musical per a omplir-ho tot d’electricitat contagiosa, de força i ganes de fer-se sentir. El final del primer acte, aquella popular «Sempre libera», va ser espectacular.

Després va venir la patacada, amb un segon acte sense entendre que les seves últimes frases, aquella «Amami, Alfredo», és una culminació de moltes emocions oposades, de camins sense sortida, de destins troncats. Sierra va anul·lar la càrrega emocional del segon acte cantant-ho tot al màxim, amb efectes bells, amb vocalització atenta, però sense caracterització emocional, aixafada per un buldòzer de maximalisme desbocat. I en el tercer acte, més maximalisme i menys caracterització, convertint-se en l’estrella d’una telenovel·la.

 

La traviata Liceu

 

De nou, crec que bona part de la culpa és atribuïble a Leo Castaldi, qui signa una reposició sense esperit, sense matís, grotesca i d’interès nul. De res van servir el luxe de les teles, de l’impecable vestuari i escenografia de Tanya McCallin, la precisa i plena d’emoció il·luminació de Jennifer Tipton. Tot el magnetisme va ser sacrificat per una falta d’intuïció dramàtica preocupant.

Tampoc va contribuir el fet que Camarena semblava estar recuperant-se d’alguna afecció vocal, amb un petit gall al tercer acte, amb una veu que podia sonar a vegades blanca i infantil, i en d’altres d’algú de la tercera edat. Encara conserva bona part de l’elegància que el va portar a la fama, i també accents plens d’italianitat marca de la casa. Però Alfredo no és un rol que pugui dominar, i menys encara en el qual pugui excel·lir, especialment en aquest estat vocal. I per a acabar-ho d’adobar, no hi havia química entre els dos protagonistes.

Artur Ruciński també va resultar millor que l’última vegada que el vam veure: Germont no demana tanta varietat expressiva com el Carlo de La Forza del Destino. En aquella ocasió, els canvis de color constants i la simplicitat del seu fraseig li van jugar a la contra. Aquest cop, però, la simplicitat juga a favor d’interpretar un personatge que és impositiu, claustrofòbic, controlador, i el seu cant va quallar força bé amb l’escriptura verdiana. No és cap especialista de l’estil, així que a l’escena final va caure també en el melodrama fàcil de la producció.

Carismàtica la Flora de Gemma Coma-Alabert, simpàtica l’Annina de Patricia Calcache i funcionals els homes que giren al voltant de Violetta, especialment Pau Armengol i Albert Casals. Finalment, la direcció explosiva de Giacomo Sagripanti va sumar energia a l’histrionisme generalitzat, amb instants de misticisme treballats (els acords inicials del 1r i 3r actes) i d’altres completament fora d’estil (com la subtil marxa fúnebre que acompanya «Prendi, quest’è l’immagine»). En cap cas hi havia drama o tragèdia. Potser La Traviata és tan coneguda que ja no se la pot prendre ningú seriosament. En qualsevol cas, esperarem que torni aviat sense afectacions, estridències i descontrol.

Categories
CLÀSSICAESCENAÒperaÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES