Una teràpia innovadora per als malalts d’Alzheimer és la llavor d’El refugi del temps, un llibre de Gueorgui Gospodínov (Bulgària, 1968) que ha merescut el Premi Strega Europeu 2021 i el Premi Booker Internacional 2023, al qual també optava Mamut, d’Eva Baltasar. Arriba en català a Edicions del Periscopi gràcies a la traducció del búlgar de Marc Casals i en castellà (Las tempestálidas) a l’editorial Fulgencio Pimentel amb traducció de María Vútova i César Sánchez.
La trama gira entorn d’un misteriós psiquiatre que proposa al protagonista començar a treballar en una clínica privada a Zúric per a pacients d’Alzheimer que es troben en les primeres etapes de la malaltia. En aquest espai, s’hi recreen diferents dècades amb gran precisió amb l’objectiu que els malalts puguin reviure els anys de la seva joventut. Es cuida des de la música i la moda fins als diaris i les notícies de l’època. Aquesta immersió en el passat no només els ofereix una sensació de confort, sinó que també els ajuda a recuperar fragments de la seva memòria perduda.
Gueorgui Gospodínov.
El projecte transcendeix el món de la medicina. A mesura que es va fent conegut, comencen a aparèixer persones sanes que també desitgen escapar del present i refugiar-se en el passat. Així, el que comença com una teràpia innovadora es converteix en un fenomen social que s’estén per tota Europa. De sobte, tots els europeus semblen voler moure les agulles del rellotge per retrocedir cap a temps millors, cap a èpoques que perceben com a més segures i més autèntiques. Aquest desig col·lectiu de reviure el passat planteja el dilema principal de la novel·la: temps passat, sempre envejat? Per què tendim a idealitzar el passat? Què perdem quan intentem escapar del present?
Gospodínov aprofita l’avinentesa per oferir una lliçó magistral sobre la història recent dels països del continent europeu, amb especial atenció a Bulgària. Mostra com els estats i els diferents moviments polítics han sabut reinterpretar i jugar amb moments històrics clau amb l’objectiu de construir un ideari nacional compartit que, sovint, obvia part de la història. En un moment en què el continent europeu encara lluita contra els fantasmes del segle XX i en què els moviments totalitaris tornen a agafar embranzida, El refugi del temps serveix com a advertència dels perills de glorificar èpoques anteriors sense entendre’n (o sense voler-ne veure) les ombres.
Amb un to satíric i una estructura intel·ligent, El refugi del temps es converteix en una crítica social acurada que fa de mirall de les nostres contradiccions. En un món incert, on el present es veu amenaçat per crisis múltiples i el futur sembla impredictible, la novel·la ens recorda les amenaces de la nostàlgia. Una lectura brillant i necessària. Ja no podré tornar a entendre el passat de la mateixa manera.
